Arrenquem amb uns singlots infantils ben divertits:

_____________________________________________________________

SINGLOT m.

1. Seguit de moviments inspiratoris espasmòdics que se succeeixen a intervals més o menys llargs i regulars, deguts a una contracció sobtada i involuntària del diafragma, i en què se sent el soroll característic que fa l’aire en forçar el seu pas per la glotis constreta i fer vibrar les cordes vocals. Tenir singlot. Venir-li a algú singlot. Un remei per al singlot. No em fassis riure, que em vol venir lo singlot, Vilanova Obres, xi, 161. Sinònims: sanglot. A la viquipèdia n’explica més detalls, el més sorprenent és el del rècord Trobo intrigant el fet que el singlot aparegui quan vol (tot i que sovint va associat a una sèrie de causes, com la ingesta massa ràpida de llet en els nadons,…) i no marxa fins que no vol; sinó que li preguntin al pobre Osborne! En teoria contenir la respiració perllongadament (sense morir asfixiat si és possible), beure aigua o ser objecte d’un espant són alguns dels mètodes tradicionals per intentar aturar el singlot, però està clar que no sempre funcionen. De tota manera, si voleu saber més detalls sobre el singlot mètodes per combatre’l no us perdeu l’excel·lent apunt del bloc CENTPEUS: Singlot.

anatomia del singlot

• Singlot psicogènic: el que es considera causat per un factor psicològic com ara l’estrés o l’ansietat; en contraposició al singlot provocat per desordres gastrointestinals i al singlot provocat per problemes neurològics com un ictus, una malformació vascular, un traumatisme, etc. Pot ser aquest l’origen del singlotti del Papa?

.

Locucions:.

• Fer singlot: fer gana, despertar desig (Camp de Tarragona). Per exemple: Me fa singlot d’anar a passejar fins a l’hort. Me fa singlot de menjar llonganissa.

2. (antigament) Sospir en què la inspiració i l’expiració es produeixen amb un moviment convulsiu, com els que solen acompanyar el plor desfet. Entre singlots de plor y de ràbia concentrada, Oller Fig. pais. 32. Sinònims: sanglot. En efecte, abans sanglot i singlot eren sinònims i actualment usem sanglot només quan l’espasme va associat al plor.

3. (figuradament) Molla de ganivet (en l’argot dels malfactors). Això i un xuri de tres singlots [=un ganivet de tres molles] són les eines que m’hi estimat més, Juli Vallmitjana, En Tarregada 10. Un ganivet de molla o ganivet de molles és la manera d’anomenar en català la navaja española (popularment carraca). En aquest context molla té un significat especial, ja que fa referència a una osca o rebaix que tenia la fulla en la part oposada a la punxa i que servia d’encaix al fiador, quedant la fulla fermament fixada un cop oberta la navalla. Hi havia ganivets fins amb 3 i 4 singlots d’aquests, que en ésser oberts feien un clacs secs similars als d’una carraui que probablement foren la raó per anomenar singlots a aquestes osques.

xuri de tres singlots (ganivet de tres molles)

Variants formals: senglot, eixanglot, xanglot, xinglot, singlut, aixinglot, sanlluc.

Etimologia: singlot deriva del verb singlotar (del qual trobareu l’etimologia més avall).  Sanglot apareix datada anteriorment,  al s. XIII; provinent del llatí sĭngŭltus, amb el mateix significat. L’Alcover diu que degué convertir-se en *singlŭttu per influència de glŭttīre. També que la forma dialectal sanlluc prové d’una adaptació humorística al nom de Sant Lluc.

4. Singló de raïm (Olot, Vic, St. Feliu de C., Pineda, Cardona, Pego). Agrupació que formen uns pocs grans de raïm. Sinònims: gotim, bagot (gotim que resta al cep després de veremar), escarràs, cabrer de raïm.

singlot de 7 grans de raïm

Variants formals: xinglot (Pla d’Urgell); xanglot (València, Cullera, Alcoi). Omplint els cabaços, les amples paneres, els rossos xanglots, Badenes Cants Rib. 120.

Etimologia: derivat de singló, amb contaminació de sanglot.

_____________________________________________________________

SINGLOTAR v. intransitiu

1. Tenir singlot. En aquest video podeu veure en Xarlot singlotar. Li agafa un curiós atac de sanglot; o potser hauríem de dir de singlot? Tant se val el mot, si és que rima amb Xarlot!

Dites:

• Bo està el cos quan rota, i millor quan singlota! Sobretot si és un cos com el d’aquest clip:
  

2. (figuradament) Un líquid, fer sorolls repetitius semblants a singlots en xarbotar, fet que generalment es produeix en moure’s lateralment el recipient en que el líquid és transportat. La gerra, l’agafà per les anses, la tombà y redressà instantàniament, fent singlotar l’aygua sobrera, Galmés Flor 22.

3. (antigament) Plorar fent sanglots. Mes que senglot ab trists gemechs e plors, Martí Garcia (Cançon. Univ. 224)  Sinònims: sanglotar o sanglotejar, xormollar (dialectal Cerdanya), plorar.

4. (usat com a verb transitiu) Pronunciar amb monosíl·labs i d’una manera convulsiva. La duquesa d’Alba singlotà unes paraules abans de casar-se.Velles cançons, xinglotades per un jove, Maura Aygof. 78.

Variants formals: senglotar o senglotejar, xinglotar.

Etimologia: variant de sanglotar, que modernament ha restringit el sentit a ‘contreure espasmòdicament el diafragma’, mentre que sanglotar continuà significant ‘plorar amb sospirs’. I sanglotar d’on prové? sanglotar: primera datació al s. XV; del llatí sĭngŭltare, amb idèntic significat; la transposició de -ul- en -lu- s’explica millor fonèticament, si es produí primer en el verb i d’aquí passà al substantiu singultus, malgrat el procés de derivació llatina. La forma sanglotejar apareix per primer cop prop del 1400, Canals.

_____________________________________________________________

SINGLOTEIG m.

Acció de singlotar.  Així, quan morirà, els plors de la noia seran simultanis al singloteig de la mar. Sinònims: sangloteig.

Etimologia: derivat de singlotejar. Vet-lo aquí un extracte d’un poema de Miquel Costa i Llobera del llibre Un vol d’inefable poesia:

VORA UNA FONT

Plau-me la Nàiade que en les recòndites

verdors ombrívoles aboca l’àmfora,

amb notes trèmules de flauta idíl·lica

i singloteig de tórtora.

…

_____________________________________________________________

I per acabar cançons amb singlots:

• El congrés dels solitaris (Jaume Sisa):

Insatisfets que ho tenen tot i els que no tenen ni camisa,

aquells que no van mai a missa i els que pateixen de singlot.

La vídua del Baró Rampant, la veu de la senyora Francis,

un latin lover un pèl ranci i una lectora de Cioran.

• Sirena (Tomeu Penya):

…

Conten els pescadors que molt de tant en quan,

senten com surt d’es fons un singlotet de pena.

Diuen que es sa nineta aquella, que se va convertir en sirena,

…

• Els cors ferits (Tomeu Penya):

Un amic, en sa nit, sa botella i un singlot

mes quan ja nos passa sa gatera, llavorens molt pitjor

…

Paradoxalment, en l’actual temps de crisi l’or està de moda i la seva presència és ubiqua: COMPRO OR, es llegeix als cartells de molts nous establiments que han proliferat per tota la nostra geografia substituint  immobiliàries, sucursals bancàries, etc. Avui dia tothom té clar que és l’or i quin és el seu valor, encara que no en tingui ni un gram o no l’hagi vist mai de prop. 

Respecte a l’encens, diria que a una immensa majoria tampoc ens és res d’estrany. Només cal entrar a una botiga Natura per flairar-ne els efluvis.

Ara bé, almenys per a mi, la mirra és tot un misteri! Tota la familiaritat amb aquest mot vé del fet que els Reis Mags en porten, però ignoro totalment de què es tracta i per què era quelcom prou valuós com per a ser ofrenat al Déu infant. Així, la meva ignorància al respecte és el que m’ha motivat per treballar en el mot d’avui! He après moltes coses que no sabia, la primera, tot i que no m’hauria de consolar, és que sembla que no sóc l’únic que no sap que diantre és la mirra:

_______________________________________________________

MIRRA f.

1. Goma resina natural aromàtica exsudada per arbres del gènere Commiphora, de la família de les burseràcies, de color gris fosc groguenc, de gust amargant i pungent, emprada com a carminatiu (doncs ajuda a eliminar flatulències), estimulant sexual, agent emmenagog (que provoca o afavoreix l’aparició de la menstruació), en perfumeria i bàlsams revitalitzants (suposadament té propietats anti-envelliment)  i antigament també per a l’embalsamament de cadàvers (Egipte) i com a remei de problemes pulmonars, úlceres, llagues, etc. En l’antigor la mirra arriba a ser molt més preuada que l’or i sovint s’usava com a moneda bescanviant-la per seda, or, etc. Los tres reys… offeriren al Fill de Déu encens e aur e mirra, a significar que ell era Déu e home e que murria per salvar l’umanal linatge, Llull Doctr. Puer. 47, 3. Mirra aytal la conexença que sia ben clara e ben vermella e guarda que no y sia mesclada goma aràbicha, e si u uols prouar posa-te’n al cap de la lengua: si és mirra amargarà, e si és goma afarrar-s’a, Conex. spic. 25. Portant mixtura feta de mirrha e àloes, Gerson Passió, c. 13. Lo ull macat y calculós se guareix ab coliri de encens, mirra, farina de amidó y mel fina, Agustí Secr. 180. Volen perfum de flors y mirra, Costa Poes. 68. Sinònims: bdel·li (és semblant però s’obté d’arbres del gènere Balsamea). Segons l’Alcover la mirra s’obté del Balsamodendron Rataf, del gènere Balsamea, fet que em fa pensar que la degueren confondre amb el bdel·li.

• (figuradament)  Símbol de penitència o sacrifici. Mirra portam de nostra vida amarga, Passi cobles 151. El sentit bíblic de la mirra és el de l’anunci de la passió  i mort de Jesús, ja que s’usava en els embalsamaments. És el tribut que els Reis Mags fan a la part humana de Jesús (or  per al Jesús rei, encens per al Jesús Déu i mirra per al Jesús home).  El seu color rogenc i la forma de llàgrima dels grans que forma simbolitzen la sang i el dolor, respectivament.
• (figuradament) Símbol de la unió sexual o de connotació eròtica. Com bosseta de mirra és per a mi el meu estimat; entre els meus pits passarà la nit, Cantar dels cantars, 1:13, La Bíblia. A l’Antic Testament apareix 7 cops al Cant de Salomó, sovint amb connotacions eròtiques.

• Arbre de la mirra (Commiphora abyssinica, Commiphora myrrha):  Arbre o arbust del gènere Commiphora, de la família de les burseràcies, llenyós i exòtic, del qual s’obté la mirra. És abundós a Turquia i a Aràbia. Les burseràcies són una família de plantes dicotiledònies, que comprèn arbres i arbustos exclusivament tropicals, amb les fulles generalment agrupades a la punta de les branques i flors en panícula, molt riques en resina, a la qual pertanyen les boswèl·lies, les burseres, l’arbre de la mirra i l’ocumé.

branques d’arbre de mirra

Etimologia: primera datació al s. XIV, Llull; del llatí myrrha, i aquest, del grec mýrrha, amb idèntic significat. Segons el Termcat: mirra prové del mot àrab murr ‘amarg’. Això lliga molt bé amb el fet que existeixi l’adjectiu murrí, que es descriu més avall. També cal afegir que e llatí tan murra com murrha són sinònims de myrrha i que en grec antic existia la forma múrrā.

2. Mirra: segons la mitologia grega, heroïna filla de Cínires, rei de Xipre, i de Cencreis. S’enamorà de i anà al llit amb el seu propi pare fent-se passar per altri però fou descoberta i hagué de fugir al desert d’Aràbia on va suplicar misericòrdia als déus i aquests se’n van compadir transformant-la en arbre de mirra. Per un forat de l’escorça de l’arbre va néixer el seu fill Adonis. D’acord amb la llegenda, les gotes de resina aromàtica que exsuda l’arbre, o sia, la mirra, són les llàgrimes de la pobra Mirra. Sinònims: Smyrna.

• Myrrha octodecimguttata: el nom científic indica que és una marieta que té 18 taques - les marietes sovint es classifiquen segons el número de taques que tenen a les ales- i que viu majoritàriament en pinedes.
  

  Myrrha octodecimguttata

Toponímia:

• El Camp de Mirra: poble d’uns 400 habitants del País Valencià situat a la sub-comarca de la Vall de Biar de l’Alt Vinalopó. Sinònims: El Campet. Etimologia: de l’àrab al-miṣr  ‘els límits’. Les formes que es troben en documents del segle XIII són Almizra (any 1255), Almiçra (Jaume I Cròn. 343), i llatinitzada Almiseranum (a. 1276). Al poble s’hi troba el Castell d’Almizra. L’etimologia s’explica pel fet que Jaume I i Alfons de Castella varen signar un tractat en aquest castell al 1244 que posava fi a una disputa sobre els límits territorials dels seus reialmes
  

Restes del Castell d'Almizra, El Camp de Mirra

_______________________________________________________

MIRRAR v. tr.

1. Mesclar amb mirra. 

2. Perfumar amb mirra. Lo cors de Cammar… bé embalsamat e mirrat… en una rica caxa fonch mès, Curial e Güelfa, iii, 72.

Etimologia: primera datació al s. XV, a l’obra Curial e Güelfa. Derivat del substantiu mirra.

_______________________________________________________

MIRRAT, -ADA adj.

1. Mesclat amb mirra. Aigua mirrada.

2. Perfumat amb mirra. Donarem-li a beure vi myrrhat, Gerson Passio, c. 11.

Etimologia: adjectiu format amb el participi de mirrar.

_______________________________________________________

MURRÍ, -INA adj.    (alerta: no el confongueu amb murri!)

Fet d’una pedra o material anomenat pels romans murra. Fa referència al recipient tallat en fluorita i fregat amb resina de mirra.

Etimologia: del llatí murrinum, amb el mateix significat.

_______________________________________________________

Finalment, per als qui confieu en tenir bona sort al sorteig de la grossa (i hagueu comprat algun número!) una manera de millorar la probabilitat que us toqui és fer-vos un bon amulet amb mirra inclosa, que li atorga força, energia i vitalitat! Només heu de seguir fil per randa el següent procediment, que no és pas curt,  i completar-lo abans de la rifa:

Però prou de parlar de crisi i concentrem-nos ara en el mot d’avui, que vé amb banda sonora i tot! És aquest desori dels Kitsch:

_____________________________________________________________

DESORI m.   (pronúncia)

Estat de confusió i de gran anormalitat produït per una desgràcia, una pèrdua, una tribulació inesperada; especialment, estat de confusió en què molts fan enrenou, o ploren, o s’insulten o esvaloten i no hi ha manera d’entendre’s perquè tothom va a la seva. Quin desori, en aquella casa, quan se va morir l’hereu! Per pacificar e subjugar bé aquella part de Spanya hon eren los desoris, destruí molts pobles, Boades Feyts 17. Si les dones fossen escoltades, no passarien més de quatre desoris, Vilanova Obres, xi, 182. Sinònims: samfaina, poti-poti, bullit, torb (figuradament), batibull, xafarranxo, rebombori, caos, confusió, desconcert, desordre, desgavell, esgavell, enrenou, safareig, desguitarrament, desorganització, descabdell, rebull, olla de grills (de cols o de cargols), una casa de boigs, can seixanta, desòlit (Balears), desvari, desveri (Balears).

Aquest vídeo de la inauguració de l’exposició de pintura Desori mostra, en efecte, un bon desori:

Etimologia: primera datació al 1500; alteració de l’antic desodi ‘discòrdia’, derivat d’odi  mitjançant el prefix des-, afegit vulgarment per donar valor privatiu a mots que la ignorància popular no ha sabut veure ja com a negatius, com també ha passat, per exemple, amb desenemic, desevitar, desgastar, desdividir, desabandonar, etc. La -d- d’odi es canvia per -r- per dissimilació de la primera -d-, per influx de mots amb sufix -ori i potser també del mot desordre. L’etimologia del mot em sembla un desori absolut! Trobo sorprenent que provingui d’odi però aquesta cita de l’Alcover sembla confirmar-ho: Que’m sembla tenien entr’ells molt gran cisma, | qu’els uns ab los altres fent contres y proues | ab molt gran desodi venien a noues, Brama llaur. 19. De tota manera, en temps de  l’Alcover l’etimologia no era gens clara i en proposa d’altres:

• Segons M. de Montoliu (BDC, iii, 63), desori vindria de desordre que s’hauria convertit en *desodri i després s’hauria reduït a les formes desori i desodi. El desordre de les lletres de desordre hauria dut al desori!
• Spitzer Kat. Etym. 16 afirma que desori ve de desodi, i que aquesta darrera forma és un compost del prefix negatiu des- i del mot odi. Aquesta opció amb certa influència de l’anterior és la correcta segons l’Etimògic d‘Enc. Cat.
• Però Alcover afegeix: Ni un ni altre etimologista tingueren notícia de les formes baleàriques desòlit i desveri, sinònimes de desori. Desòlit és evidentment una variant de desori amb probable influència de desolar. En canvi desveri té molt probablement el seu origen en el català desvari, derivat de desvariar (llatí dis-+variare) que amb la cadena de transformació:  va => ua => o (segons Wagner ap. ZRPh, lxiii, 524) s’hauria convertit en desori, o potser simplement desveri hauria originat desori per analogia de desordre. Tot i no ser l’acceptada avui dia, la conversió de desvari en desori a mi em sembla més natural que el fet que provingui d’odi. Sigui com sigui, el mot d’avui també s’honora a ell mateix fent que la seva etimologia sigui un autèntic desori!
• Finalment, us haig de confessar que abans de consultar cap diccionari vaig intentar endevinar-ne l’etimologia i el que se’m va acudir és que provingués de desorientació, que per economia s’hauria perdut l’-entació i s’hauria quedat amb el desori. Si ho penseu una mica un desori podria descriure’s com una situació de desorientació general en què ningú sap on va però tothom vol dir-hi la seva.
  

Per acabar d’arrodonir tot aquest desori, sembla que el desori apareix també als noms científics d’animalons prehistòrics:

• Isurus desori (nom científic):  espècie de solraig prehistòric del que només se n’han trobat fòssils i dents. Els solrajos són peixos de l’ordre dels esqualiformes i de la família dels isúrids o làmnids, que també inclou el tauró blanc. Al miocè  l’Isurus Desori va evolucionar en dues noves espècies que sobreviuen avui dia: l’Isurus paucus (solraig d’aleta llarga) i l’Isurus oxyrhincus (solraig d’aleta curta o comú). És gratificant comprovar que el català és una llengua prou rica per tenir un mot tan bonic com solraig per a referir-se a a aquesta espècie concreta de tauró i diferenciar-lo del marraix, que denomina un altre tauró de la mateixa família, els làmnids, però de gènere i espècie diferents (Lamna nasus).
  

Dent d'Isurus desori.

cap de solraig (Isurus oxyrinchus). Potser el van anomenar així perquè les seves dents semblen rajos de sol?

• Diplocidaris desori, Hyperlioceras desori: equinoïdeus prehistòrics (semblants a les  garotes i altres bèsties marines). Vet-ne aquí uns fòssils:

fòssil de Diplocidaris desori

fòssil d'Hyperlioceras desori

Per concloure relacionant encara més els solrajos i els desoris, se m’ha acudit d’adjuntar el tràiler original de JAWS (que de petits varem anar a veure al cine com a Tiburón). La presència del tauró a la platja certament provocava un gran desori entre els banyistes! Recordem-ho:

Filed under: començats amb D, Mots, Substantius ]]> http://mingoforever.wordpress.com/2011/12/07/desori/feed/ 0 mingoforever Diplocidaris desori Hyperlioceras desori http://mingoforever.wordpress.com/2011/11/18/escarit-ida/ http://mingoforever.wordpress.com/2011/11/18/escarit-ida/#comments Thu, 17 Nov 2011 23:08:09 +0000 mingoforever http://mingoforever.wordpress.com/?p=3330 ]]> El mot d’avui s’honora a ell mateix. És un adjectiu solitari que no té ni verbs ni substantius de la seva família. És concís en significat però té una etimologia d’allò més interessant, ja que si no recordo malament és el primer mot amb origen gòtic que investigo. A més, sembla que es formà partint del gòtic amb influència romànica posterior, com moltes de les nostres esglésies però en ordre invers, vaja! Tota una troballa que agraeixo a l’Oriol, que és qui la va proposar ja fa temps!

______________________________________________________________________

ESCARIT,-IDA adj.   (pronúncia)

1. Mancat de pèl, de vegetació, de roba, de coses supèrflues (Plana de Vic, Penedès). He anat al Paller de tot l’any. És un turó que s’alça en forma de paller de roca pelada, amb alguns, escassos matolls i petites alzines que s’aferren als solcs produïts per l’erosió. De sota l’escarit tuc desert, omplint canals i esplanades baixes, corria la boira lentament cap al Baix Llobregat fins a topar, a mig aire, amb les parets de Montserrat . Com vols que surti si encara vaig escarida! Veren hun bell puig alt e scarit, Desclot Cròn., c. 35.  Les terres escarides i els malignes | costers a on la feble argila abunda, Riber Geòrg. 42. Senyores que anaven escandalosament escarides i curtes de roba, Roig Flama 19. D’esta faisó lliuraven batalla i l’estrèpit del ferre | cel de bronze amunt per l’aire escarit se’n pujava, Miquel Peix (Traducció de la Ilíada d’Homer, Els cavalls ploren la mort de Patrocle, XVII 424-455). Sinònims:  pelat, nu, descarnat, despullat, erm, broix, glabre (sense pèl), pobre, desabrigat, descobert, esmorteït, esmortit, amortit, net. Com sempre, una cita interessant al Rodamots. Una de poètica de la Nova Lletania de les petites herbes, Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes (1933) :

…

Per la mengívola sentor

del suc de llebre, savi,

aquella salsa de pastor

que fa escarit el llavi.

…

El cim escarit del Paller de tot l'any

I a la literatura trobadoresca, a AR EM AL FREG TEMPS VENGUT, la trobairitz Azalais de Porcairagues diu:

…

Amic ai de gran valor

que sobre totz senhoreia

e non a cor trichador

vas me que s’amor m’autreia

eu dic que m’amors l’eschai

e cel que dis que non fai

Deus li don mal’escarida

qu’eu m’en tenh fort per guerida.

…

2. Sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc. Un escarit comunicat posava fi a la vinculació d’Asier Del Horno amb el València. Va acabar la classe amb una enumeració escarida de fets històrics. …com si la seva meta de llavors fos un teatre dur, escarit, clàssic, sense l’ornat líric que solia afegir habitualment a les seves peces. Sinònims: rònec, concís, sol, solitari, sobri.

Quadre de la mostra: Escarida Nuesa, de Jordi Roca

Toponímia:

• Mas Escarit: mas de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) referenciat al fogatjament del 1553. al poble de Sant Llorenç d’Hortons hi havia 19 focs i s’hi esmenten els masos de Martí, Salines, Escarit, Tres Trulls i la Riera.

Etimologia: primera aparició a la Crònica de Bernat Desclot, s. XIII. Probablement provinent del gòtic USSKARJAN ‘arrencar, despullar’, derivat de l’arrel SKER-, SKR- ‘tallar’ amb canvi de la u- inicial en e- en romànic. l’Alcover-Moll proposa una altra possible etimologia: Segons Spitzer, d’un verb *ex-carire format damunt carus ‘car’ (AIL Cuyo, ii, 23).

______________________________________________________________________

Aquest apunt realment m’ha quedat força escarit! Ni música no té!

D’entrada l’he trobat a la lletra del Cant a la sardana d’Els Esquirols, que diu així:

…Tant si el temps és rúfol

com si fa calor,

arreu fa temperi

la nostra cançó…

_________________________________________________________________

RÚFOL, -A o RUFOLÓS,-OSA adj.    (pronúncia)

Ennuvolat, fred i que amenaça mal temps, ja sigui en forma de pluja, tempesta o rufa. Feia un dia rúfol, estava nevant i els romans no havien esmorzat encara, quan van travessar el gual del riu Trèbia estaven tan esgotats i glaçats que amb prou feines podien agafar les seves armes…,  El temps rúfol ha rebaixat l’afluència de visitants a Naturlàndia. …Hi fa més que el dia siga rúfol, per bé que vaja aclarint-se després de la tempesta dels dies anteriors. A Torremiró encara queden raconades nevades…. Se quedava a casa els dies rúfols, Víctor Català, Mare Bal. 8. El cel és tot rúfol, Carner Bonh. 182. Tota la setmana fou rúfola, Santamaria Narr. 89. Sinònims: rufagós, ennuvolat, nuvolós, nuvolat, plujós, orc, bròfec, gris. Vegeu també la magnífica cita del Rodamots i aquest Dia rúfol.

• (figuradament) Sinistre, amenaçador. Lo rúfol fantasma ja no hi era, Atlàntida iii. Al veure los sacerdots tal y tan rúfol seguici, Verdaguer Fug. 54.

Variants dialectals: brúfol.

També he trobat un conte Un dia rúfol: ...a la tristor, a la fredor, al color gris, a la humitat i a la llum d’un dia rúfol, sempre podreu veure al cel un trosset d’alegria…, i un llibre Rúfol de Khlèbnikov, Arnau Pons, 2007.

Toponímia:

• Font de Rúfol: font del municipi de La Fatarella (Terra Alta). També sembla que a La Fatarella hi hagué un mestre ferrador anomenat el Ferrer de Rúfol.

Etimologia: primera datació pels volts de 1900, a l’obra de Jacint Verdaguer. Probablement estigui relacionat amb rufià, considerant que en català antic s’usà en aquest sentit. Potser el llatí rufus ‘pèl-roig’, originà un català antic *ruf  en el doble sentit de ‘rogenc’ i de  ‘proxeneta’. Les connotacions tèrboles del mot es pogueren usar així per referir-s al preludi de mal temps. L’ús més freqüent del plural rufos, influït pel plural núvols hauria derivat en rúfols, consolidant posteriorment el singular rúfol.

Haiku: Dissabte rúfol enmig del celistre, la pluja canta.

_________________________________________________________________

RUFA f.     (pronúncia)

1. Tempesta de vent amb pluja o neu en àrees muntanyoses (Garrotxa, Berguedà, Solsona, Conca de Barberà). Com és neu de rufa, la poca que cau, l’endemà el sol se la menja, Catllar, 16 juliol 1921.Vingué la rufa i ens deixà mig morts. Sinònims: rufada, borrufada.

2. Nuvolada d’aspecte molt voluminós que anuncia la imminència de la rufaga o de la tempesta de vent. Un cel rúfol seria, doncs, un cel ple de rufa.

• Cel de rufa: cel esblanqueït i d’aspecte plujós, amenaçador de mal temps (Alt Empordà).

cel de rufa

3. (figuradament) Tempesta de crits, de soroll d’irritació (Solsona).

Refranys:

• Quan a muntanya hi ha rufa, la tramuntana ja bufa (Verdaguer Folkl. 67).

Etimologia: possiblement derivat regressiu de rufaga amb influx de mots de la família de rufià i rúfol.

_________________________________________________________________

RUFAGA f.    (pronúncia)

Temps de vent i neu. El perill extrem es produeix quan hi ha rufaga, ja que hi ha una combinació d’aire fred, nevades i forts vents, reduint la visibilitat al mínim; conseqüentment, eviteu les sortides o desplaçaments en aquests casos. Els qui s’abandonen a l’indicible sensació de la rufaga sobtada, Jordi Pere Cerdà («Tramontane», n.o 394). Sinònims: borrufa (temps núvol i gelat en què la boira es resol en volves de neu emportades pel vent).

l'efecte de la rufaga als cims

Més  fotos de rufaga aquí.

Variants dialectals: rufaca (Rosselló, Cerdanya, Conflent). La pluja, les rufaques o les gelades els obliguen a s’estar dedins, Caseponce Contes Vallesp 96.

Etimologia: derivada regressivament de rufagada.

_________________________________________________________________

RUFOLADA o RUFAGADA f.    (pronúncia)

Ventada violenta i molt freda típica de la regió pirinenca, que aixeca i arremolina la neu fent que la visibilitat es redueixi molt. Havien passat les darreres rufolades de l’hivern, Caselles Mult.13. Una rufagada se m’emporta la roba de les mans. Fa un vent fred i cau algun borrall de neu com si volgués fer una rufagada, Scriptorium, set. 1925. Sinònims: rufada, rufera, torb (de muntanya), rufolada. Variants dialectals: rufacada (Cerdanya). La Tosa o Tosa d’Alp és una muntanya tosa on sovint arriben les rufacades que vénen del vessant nord pirinenc.

• (figuradament) Ràfega, envestida violenta i sobtada. Bé hi deixaren exèrcits petjagolall | passant-hi a rufagades, Canigó viii. No esperaven aquella rufagada d’ira. 

Rufagada a la zona del Pedraforca vista des de Taravil

Etimologia: primera datació pels volts de 1900, a l’obra de Jacint Verdaguer. Variant pirinenca de ràfega amb influx de mots de la família de rufià i rúfol. Vegeu l’etimologia de rúfol més amunt.

_________________________________________________________________

RUFEJAR v.    (pronúncia)

fer un temps rúfol, dolent. …Per postres ja va començar a rufejar ,i la fred era cada vegada mes intensa…

Etimologia: derivat de rufa.

un dia que rufejava

_________________________________________________________________

Ah! i per més rúfol que sigui el dia no deixeu que us enrufoli l’ànima! (enrufoli del verb enrufolar, que m’acabo d’inventar ;o))

Música dels Pets per arrencar:

Gent gran,

procura no fer nosa,

tirant amb poca cosa.

__________________________________________________________________

NOSA f.    (pronúncia)

1. Cosa que, amb la seva presència, dificulta una acció, intercepta el pas o roba espai per a fer quelcom, privant-ne el correcte arranjament,  el bon funcionament, etc. Tinc una nosa al coll que no em deixa empassar res. Tot vessava d’embalums y nosas, Pons Auca 25.

• Fer nosa: obstruir, dificultar o privar algú o alguna cosa d’obrar, de funcionar, d’estar a pler. Aquesta taula fa nosa per a passar. Si us faig nosa, digueu-m’ho. Elimina tot allò que al pis fa nosa, em digué la meva esposa. Hi que no’ls fa nosa la tos ni’l ruguall, Proc. Olives 1218. Sinònims: destorbar, engavanyar ( la roba), posar traves al moviment o a l’acció: embarassar, empallegar, entrebancar, posar-se al mig com el dijous,  ésser de més, estar de massa. I tu, fas NOSA? Efectivament, Nosa, el producte fet expressament per a posar-te les coses difícils demana que el desmuntis, que en separis les parts per reciclar-lo…
• Ésser (algú) una nosa: ésser una càrrega per altri. L’he deixat perquè sóc una nosa per a ell. De fer nosa a tenir drets, Ramon Camats.

Locucions:

• Fer més nosa que una busca dins un ull: esser molt molest, fer molta nosa.

Refranys:

• El saber no fa nosa (València). Vé a ser la versió catalana de la famosa dita castellana: El saber no ocupa lugar.
• Faena feta no fa nosa: significa que convé fer prest les feines que de totes maneres cal fer (València). Sinònims: Feina feta no té destorb.
• Qui fa falta a ca seva, a ca d’altri fa nosa: es diu per aquells qui abandonen els seus assumptes propis per anar a ocupar-se dels d’altri (Menorca).
• Diner aturat, gent que fa nosa: es diu contra la immobilització de capitals (Mallorca).

Toponímia:

sembla ser que al Bages és on tenen més noses:

•  Nosa: Nucli del municipi de Balsareny.
• Cal Nosa: edifici situat a Cardona.

Etimologia: primera datació al s. XIII a Vides de Sants rosselloneses; provinent del llatí nausea, i aquest, del grec nautía ‘nàusea, mareig, mal de mar’, derivat de naútēs ‘mariner’, i aquest, de naũs ‘nau’. És evident que el mareig que produeix el balanceig d’una barca és molt molest i fa molta nosa, però no m’imaginava que en el mot nau s’hi amagués l’origen mateix de la nosa! L’etimologia és una ciència fantàstica! L’origen comú de nosa i nàusea també m’ha fascinat. Rumiant-hi una mica se m’ha acudit que potser la nosa catalana provingui de fet de la francesa, ja que en francès la au es pronuncia o i, per tant, nausée es pronuncia nosé. Bé, sigui com sigui el fet és que m’he desempallegat d’una colla de noses i que ben aviat s’esvaniran també totes les nàusees!

un vaixell ben marejat!

__________________________________________________________________

NÀUSEA f. (usat generalment en plural)    (pronúncia)

1. Ganes de vomitar. Sensació penosa a la part superior de l’estómac que indica la proximitat del vòmit. Normalment són causades per una gastroenteritis però resulten també freqüents en les embarassades. Vegeu també nàusea a la viquipèdia. Vegeu L’infant es despertava, la boca torta de nàusees, Espriu Lab. 143. Sinònims: basca, ànsia, oi, fàstic, mareig, tragit (moviment estomacal que produeix vòmit), gitera (gitar=vomitar a Mallorca, Menorca), malestar.

• Nàusea gravídica: les que es produeixen durant l’embaràs, especialment freqüents en el primer trimestre de gestació. Sinònims: nàusees del matí, hiperèmesi gravídica (en casos greus). M’ha resultat curiós l’adjectiu gravídic i l’he cercat. Gravídic és relatiu a la gravidesa, que en una de les accepcions és sinònim d’embaràs. Certament quan una dona està embarassada la seva gravidesa, o sia el seu pes, augmenta notòriament!
• Nàusea creàtica: aversió a l’ús de la carn com a aliment. L’adjectiu creàtic no apareix als diccionaris però tal vegada faci referència a la creatina.
• Nàusea marina: mal de mar. Sinònims: mareig. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar, Josep Pla, El Quadern Gris p.336.
  

2. (figuradament) Fàstic, especialment en el sentit d’un profund disgust moral. Sinònims: fàstic, oi, ois (fer ois, donar oi), repugnància. La famosa novel·la de Jean-Paul Sartre La nausée (La nàusea) 1938, probablement influí en l’ús d’aquest mot amb aquest significat. Segons Sartre tot el que es percep mitjançant la pròpia consciència fa un tuf a hom mateix i a la pròpia llibertat, i això provoca la nàusea. Almenys això és el que he entès jo llegint: La nàusea i l’existencialisme (viquipèdia).

Locucions:

• Ad nauseam: locució llatina que s’usa com a sinònim de ‘fins a l’avorriment’, especialment quan quelcom es repeteix en excés. La contaminació és una agressió econòmica perquè en un sistema global no es por funcionar en cicle obert, però cap analista sembla adonar-se’n. I així, ad nauseam. Si tot el que se’ns acut davant de l’actual crisi és que hem de créixer, és que no sabem què dir. Economia, creixement i entropia, Ramon Folch, El Periódico.cat 23/09/2011.

Etimologia: és un derivat cult pres del llatí nausea amb el mateix significat. La primera aparició del mot en un text català és produeix a l’Inventari o Collectori en la part cirurgical de medicina…, a la primera edició catalana de l’obra que Guy de Chauliach, mestre en medicina al famós estudi de Montpeller, va completar al 1363. Aquesta edició  fou corregida per Bernat de Casaldòvol i publicada a Barcelona  el 1492. Pere Vallribera apunta la possibilitat que Guy de Chauliach hagués escrit originalment la seva obra en català.

__________________________________________________________________

NAUSEABUND, -A adj.       (pronúncia)

Que fa nàusea. El meu egoisme és nauseabund i infecte, Josep Pla, El quadern gris, 1/1/1919. Un fangueig asfixiant, nauseabund, mortal, Bertrana Herois 100.

Etimologia: pres del llatí nauseabundus, -a, -um, amb idèntic significat. El sufix -bund  s’utilitza per formar adjectius que expressen un estat o hàbit intensos a fer o provocar allò que el verb o substantiu que qualifiquen expressa. Per exemple nauseabund, que provoca moltes nàusees, vagabund, que vaga molt. ___________________________________________________________________

I per acabar: Fills d’Hiroshima, un tema d’en Lluís Llach que recorda la nàusea de la bomba atòmica. Atenció: les imatges que acompanyen la música fereixen la sensibilitat!

Envaïu l´aire que respirem.

El sexe, els ulls, el nostre alè.

Burxeu la nàusea al nostre instint

i transbalseu la nostra quietut.

Els esdeveniments dels darrers dies a Anglaterra han fet que el mot d’avui es faci sentir molt als mitjans de comunicació. És per això que m’ha semblat un bon moment per estudiar-lo. La recerca sempre es fa més amena amb una miqueta de música. N’he trobat una de molt adient: el tema es diu El Millor i és dels Brams (un bram pot ser un crit molt fort i eixordador, ben bé com els que es produeixen als aldarulls):

…No hi veig d´un ull,

em falta un bull,

he deixat les dents en remull.

Als pulmons hi tinc carbó,

on vaig hi ha aldarulls,

però sóc el millor...

_____________________________________________________________________________

ALDARULL,-A m. i f.    (pronúncia)

1. Cridadissa o remor forta. Llur cridòria i aldarull sonaven com a cosa minima i ridícula en l’oberta immensitat, Ruyra Pinya, ii, 161. No us perdeu les magnífiques cites del RodaMots: aldarull. Sinònims: cridòria o cridadissa, tabust, tabustol, terrabastall, rebombori, xafarnat, brogit, xivarri, caramell (moure un caramell). Al següent vídeo dels manifestants per les retallades en sanitat podeu sentir un aldarull en tota la seva dimensió:

2. Rebombori, moviment fort i col·lectiu. Una revista en 1866… mogué un fort aldarull a la ciutat, Collell Fadr. 61. Fins ahir dissabte, continuaren els aldarulls universitaris, Josep Pla, El Quadern Gris p.286. Sinònims: avalot, tumult, bullanga, alçament popular, rebombori o borrombori, esvalot, rebull, batibull, disturbi, confusió, desordre, desconcert, desori, caos, turbulència, convulsió, agitació.

Un bon aldarull

Al següent vídeo hi podeu veure un exemple dels aldarulls que s’estan produint a Londres aquests dies:

Però també hi ha aldarulls a casa nostra, sinó no ens caldria el mot, com aquests al casc antic de Lleida fa poc més d’un mes: Desenes de persones intenten apallissar tres urbans al Barri Antic.

Etimologia: primera datació al 1891; mot només català (vegeu Introducció a l’etimologia), relativament recent i d’origen incert. L’existència de la forma aldarulla (pronunciada aldaruia) i del mallorquí aluleia, amb el mateix significat, fa pensar en una transformació del llatí eclesiàstic al·leluia en el sentit de ‘clams d’alegria’ propis de Pasqua, acompanyats d’altres manifestacions sorolloses, on s’haurien dissimilat dues l i hi hauria hagut influx de la locució sinònima fer trull  ‘moure renou’. Originalment al·leluia és una exclamació d’origen hebreu que vol dir ‘lloeu Déu’ i  que prengué el llatí cristià. Aquí teniu un al·leluia de Bon Jovi que de tant en tant provoca una mica d’aldarulla entre el públic tot i ésser molt tranquil i adequat per anar a fer nones:

_____________________________________________________________________________

____________________________________________________________________

PÈRFID, -A

1. adj. i m. i f.  Que és traïdor envers qui confia en ell. És un home pèrfid: pobre del qui hi confia. El pèrfid va mancar a la fe jurada. Com més pèrfida és i astuta, més els seus ulls van darrera d’ella, Rusiñol Illa 189. Sinònims: fementit, infidel, deslleial, traïdor, caragirat, perjur, fals, ful, postís, enganyós, enganyador, mentider, adúlter (en el matrimoni), adulterat, hipòcrita, simulat, fingit, doble (en contraposició a simple), farisaïc. Aquí teniu la Caballé en una magnífica actuació al Liceu cantant desconsolada que el pèrfid Renaud l’ha abandonada. Comença així:

Le perfide Renaud me fuit;

Tout perfide qu’il est, mon lâche couer le suit...

2. adj. (per extensió) Fredament maligne. …És així que s’avé al joc pèrfid de Cyrano: l’estrafet hi posarà l’anima i ell, el rostre… Un llenguatge pèrfid. La pèrfida mà d’en Lluís s’havia introduït per l’obertura, Llor Jocs 180. Sinònims: proditori, maligne, dolent, mefistofèlic (en referència a Mefistòfil, personatge del Faust de Goethe d’una perfídia diabòlica que usa per manipula la història d’amor entre Faust y Margalida (Gretchen) portant-los a situacions límit.

Pintura de Delacroix (1828). D'esquerra a dreta: Faust, Margalida i el pèrfid Mefistòfil

Aquí teniu un Mefistòfil realment convincent:

• Pèrfida Albió: manera despectiva i hostil de designar Anglaterra i, per extensió, La Gran Bretanya o el Regne Unit, que fou encunyada pel poeta francès Augustin Louis Marie de Ximénèz al poema L’ere des Français (1793) i es va popularitzar durant el segle XIX. L’expressió va sorgir perquè segons els francesos els polítics i governants anglesos sovint es comportaven de manera pèrfida:

Attaquons dans ses eaux la perfide Albion

Que nos fastes s’ouvrant par sa destruction

Marquent les jours de la victoire.

… Felip II, el rei que va enviar una Armada, que es volia invencible, per tornar la pèrfida Albió a l’òrbita papal…

La Princesa Kate Middleton capitanejant "l'armada moderna" de la Pèrfida Albió!

Etimologia: pres del llatí perfĭdus, -a, -um, ‘traïdor a la fe o confiança rebuda’. En efecte, perfídia és un derivat culte de fe, que prové del llatí fides. El prefix -per també prové del llatí i significa ‘del tot, completament’ i en els adjectius té el sentit de ‘totalitat, augment’. Considerant això, perfídia hauria de significar ‘fe o confiança total’ però significa traïció! El llenguatge ens enganya de manera pèrfida? La meva hipòtesi és que la perfídia es produeix quan algú es guanya la confiança total d’algú altre i després acaba traint-lo! La paraula per descriure aquesta situació s’origina en el receptor, el que confia totalment, però acaba designant el traïdor! Que pèrfid!

Per si teniu més sed etimològica: Pèrfida Albió .

La blancor dels penya-segats de Dover que es veuen en arribar a Anglaterra des del continent podrien ser l'origen del terme Albió, que significa 'la blanca' en llatí.

____________________________________________________________________

PERFÍDIA f.

1. Qualitat de pèrfid. La perfídia d’aquell individu ens alarmà. La seva perfídia m’indigna. Sinònims: deslleialtat, infidelitat, traïció, perjuri, adulteri (en el matrimoni)

Aquí teniu la Perfídia instrumental del gran Xavier Cugat, versionant el conegut bolero del compositor mexicà Alberto Domínguez, que apareix  a diversos films del director xinès Wong Kar Wai,  entre els quals In the Mood For Love ‘Desitjant Estimar’:

2. Acció pèrfida (usat sovint en plural). Les seves perfídies li van fer perdre tots els amics. Canten la Fe vencent per sempre la perfídia, Caymari Poem. Const. 51. Sinònims:  traïdoria, astúcia, arteria, picardia, raboseria, maquiavel·lisme.

Maquiavel rumiant alguna perfídia! Vegeu: Jacques Derrida: "Maquiavel, el llop, el lleó i la guineu"

Etimologia: primera datació al 1653 provinent del llatí perfĭdĭa, amb el mateix  significat. Cal anar en compte per no confondre la perfídia amb la porfídia! Ambdues paraules provenen del llatí perfídia, però porfídia significa ‘obstinació’ i en canvi la perfídia és la ‘deslleialtat‘, que és el significat original del mot en llatí.  El canvi de significat a ‘obstinació’ sembla esser degut al sentit de ‘heretgia’ donat a perfídia en el llatí eclesiàstic i que fàcilment pot haver passat a la idea de ‘pertinàcia, obstinació’, ‘disputa obstinada’ (cf. J. Coromines en AIL Cuyo, ii, 145 i ss.). Així mateix, cal no confondre la porfídia amb la porfíria, doncs la darrera fa referència a un conjunt de malalties que no tenen res a veure amb l’obstinació sinó que amb les porfirines!

____________________________________________________________________

PÈRFIDAMENT adv.

Amb perfídia.  No cregueu, no, que hi posi porta ni paret alta pèrfidament eriçada de vidres, Riber Miny. 30. Sinònims: proditòriament, traïdorament, amb traïdoria, a traïció, mefistofèlicament, maquiavèl·licament. Al següent fragment del pròleg de Lil·liana, Apel·les Mestres conjumina de forma curiosa la perfídia i la tendresa:

Era el roure més fort, el patriarca dels roures.

L’Home s’hi va atansar ( amb ulls pèrfidament

tendres com ulls d’isard) i amb veu tendrament pèrfida

li va parlar així, tot fent-li acatament:

- Salut a tu germà; salut i bona saba!

- Primavera i salut! – el Roure contestà.

I  a L’Apocalipsi de La Bíblia em sorpren un embarbussament pèrfid a Isaïes 24,12-23:

Ai dels pèrfids que obren pèrfidament,

i dels pèrfids que obren pèrfidament la perfídia.

Finalment, a La Ilíada, d’Homer: Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus?

__________________________________________________________________

Bé, prou de perfídies per avui!

• L’edició en català es distingiria més fàcilment de l’altra que no pas amb el ‘.cat’ petit que li afegeixen al final del títol.
  
• Els títols LA VANGUARDIA i L’AVANTGUARDA ocupen exactament el mateix número de caràcters: 13. En canvi  amb la solució del ‘.cat’ han hagut d’estretir els caràcters per a poder encabir-los al requadre.
• La Vanguardia (o L’Avantguarda) faria honor al seu nom i seria avantguardista almenys en aquest aspecte! Ho dic perquè l’edició en català de El Periódico va aparèixer ja fa una colla d’anys, però no van rebatejar-lo com El Periòdic.
• Ajudaria a deixar clar que en català la vanguardia és l’avantguarda, evitant així que generacions futures tinguin el mateix dubte que jo!

Navegant una mica, he trobat que no estic gens a l’avantguarda i que a algú ja se li havia acudit parlar d’aquest tema: L’avantguarda, a el Bloc del Bixo.  Bé, tant si la proposta us sembla una bajanada com si no, us proposo una avantguarda musical per encetar el mot d’avui:

________________________________________________________________________

AVANTGUARDA f.

1. Part d’un exèrcit, d’una esquadra, etc., que va al davant de la resta. Destacament d’una unitat a la qual precedeix en la marxa com a mitjà de seguretat. El cos davanter d’un exèrcit.  Els mirmídons d’Aquil·les formaven l’avantguarda grega en l’assalt a Troia. Manà-li que isqués primer de tots e que portàs l’auant guarda, Tirant, c. 41. Entre los reys havia gran contrast de qui hauria l’avantguarda, Turell Rec. 90. Sinònims: avançada (a l’avançada o a les avançades), davantera, frontalera, cap. No obstant això, l’ampli ventall de solucions en l’avantguarda blaugrana,..

Elefants de guerra a l'avantguarda de l'exèrcit d'Amílcar

Avantguarda blaugrana d'avantguarda!

• (Figuradament) En un moviment, grups dels precursors o dels qui sostenen la tendència més avançada. Literatura d’avantguarda. Cinema d’avantguarda. L’avantguarda musical té cita al Sònar. Vegeu aquest exel·lent escrit acompanyat d’una colla d’exemples: Els Moviments d’Avantguarda i també avantguardisme més avall.
  

• (Per extensió)  tot allò que va per davant en un cert aspecte. S’ha comprat un cotxe d’avantguarda al Saló de l’automòbil. De fàbrica tèxtil d’avantguarda a flamant seu de CaixaForum. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l’antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats.
  

2. Actitud creativa dels artistes seguidors de l’avantguardisme.

Etimologia: compost format prefixant guarda amb avant-, prefix que indica ‘situat al davant’ bé sigui en la posició o en el temps i que prové del llatí vulgar ab ante. El primer ús escrit conegut de guarda en català el féu al s. XIV Ramon Llull.

Amb la teua gent dels valencians Obrint Pas: … Si al teu barri la resposta creix, l´avantguarda seràs tu mateix, balla al ritme del seu moviment i baixa als teus carrers, a trobar-te amb la gent …

He trobat també que un cop extingida l’avantguarda van aparèixer moviments artístics posteriors encara més avantguardistes que es van anomenar “avantguardant”  el mot avantguarda amb els prefixos: neo-, post- i trans-:

• Neoavantguarda: moviment que aparegué als anys seixanta renovant l’antiga avantguarda. La cultura del pop art: cartells, còmics, etc en formarien part. Sinònims: nova avantguarda.
  
• neo- : prefix provinent del grec neo (néos) que significa nou, recent, darrer.

Autoretrat de Francesc Català-Roca, un dels impulsors de la nova avantguarda a la fotografia catalana dels anys 50 i 60

• Postavantguarda: moviment posterior a l’avantguarda. Entenc que podria no tenir cap relació amb l’avantguarda i ser totalment disruptiu. El post-, a diferència del neo-, només indica temporalitat, no similitud!
• post- : prefix provinent del llatí que significa darrere, després.
• Transavantguarda: manifestació del transavantguardisme, que fou un tendència dins el post-modernisme on va destacar la transavantguarda italiana, moviment pictòric que va sorgir a finals dels anys seixanta. El neologisme transavantguarda es va usar per primer cop al 1979 a la revista Flash Art: “The Italian Transavantgarde“. Sembla que transavantguarda i postavantguarda sovint es poden considerar sinònims.
• trans- : prefix provinent del llatí que significa de l’altra banda, dellà (més enllà de) o a través de.

Vegeu també:  La tradició avantguardista catalana, on s’esmenten aquests conceptes:

… És aquesta tradició la que avui ens permet acotar unes avantguardes “històriques”, la “primera” avantguarda, l’avantguarda “clàssica”; unes “neo-avantguardes”, o, més maliciosament, un revival avantguardista i, finalment, les “post-avantguardes” o “trans-avantguardes”. Cada nova avantguarda, òbviament, ha fet una relectura de la “primera” avantguarda, d’acord amb les respectives urgències, amb les respectives opcions del mercat artístic.

________________________________________________________________________

AVANTGUARDISME m.

Conjunt de corrents estètics apareguts als inicis del s. XX que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental i  propugnen en les arts i en la literatura l’experimentació i la innovació temàtiques i formals i la revolta contra les idees i els costums de la societat i la cultura dominants.

Els moviments d’avantguarda, o les avantguardes, o l’avantguardisme, que és com se’ls anomena en conjunt, foren moviments artístics i socials que van aparèixer a principis del s. XX com a ressorgiment de la crisi de les arts.  després del simbolisme exemplificat a casa nostra pel modernisme,  i desapareixen cap al 1940. Rebutjaven les convencions estètiques i artístiques anteriors i propugnaven un nou concepte d’art: l’antiart! El seu primer període, que abasta fins la crisi econòmica del  1929, el conformen principalment el futurisme, el cubisme i el dadaisme, mentre que el segon està dominat pel surrealisme.

S’hi poden incloure també molts altres moviments que trobareu descrits a la wikipèdia: Avantguardisme. Trobareu aquí els manifestos amb que es van iniciar els diferents moviments d’avantguarda.
M’ha sorprès que una colla de punts dels manifestos encara regnen a la societat actual, com s’ha pogut comprovar avui al temple de Montmeló. Així versa el quart punt del manifest del Futurisme de Marinetti:

4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alè explosiu… un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

Es tractava de rebutjar el passat i abraçar el futur: L’avantguarda, com a moviment cultural situat en primera línia, s’abraça a la tecnologia i venera la màquina.

A nivell literari el futurisme volia eliminar-ho gairebé tot: la sintaxi, la puntuació, els adjectius, els adverbis, les formes verbals excepte l’infinitiu i portar a l’extrem l’ús de l’analogia, forçant a usar els substantius sempre formant parelles relacionades de forma analògica que ajudin a descriure l’essència d’allò que evoquen. Per exemple: home-torpediner, dona-golf, gentada-ressaca. Curiós!

Trobareu un tractament més profund a l’Enc.Cat.:Avantguardisme i un altre apunt interessant aquí: Les avantguardes (1. Modernitat i avantguarda), i aquí: La recerca permanent.

• transvantguardisme: moviment pictòric neoexpressionista que va emergir a Italia a principis dels anys 80 com a contraposició a l’art povera.
  

Etimologia: derivat d’avantguarda mitjançant la sufixació amb -isme, que serveix per crear substantius abstractes amb significat de doctrina, ideologia, moviment artístic o polític.

________________________________________________________________________

AVANTGUARDISTA adj. i m. i f.

1. adj. Relatiu o pertanyent a l’avantguarda o a l’avantguardisme. Si us agraden els cal·ligrames vegeu aquest magnífic apunt sobre la poesia avantguardista catalana: Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (III), els protagonistes de l’aventura avantguardista.

Cal·ligrama avantguardista de Joan Salvat Papasseit

2. adj. i m. i f. Seguidor o partidari de l’avantguarda o de l’avantguardisme. A Catalunya, el referent poètic avantguardista per excel·lència fou Joan Salvat-Papasseit, que va signar el manifest futurista català: Contra els poetes en minúscula com a “Poetavantguardistacatalà”. Curiosament, he trobat moltes referències on s’escriu Poetavanguardistacatalà, de manera que més que no pas seguir el corrent avantguardista sembla que Papasseit escrivís poemes a La Vanguardia! Un exemple de la pèrdua d’aquesta ‘t’ el trobareu a: La tradició avantguardista catalana. Proses de Salvat-Papasseit i “Gorkiano”, del 1988.

Joan Salvat-Papasseit

Mitjançant l’ús dels prefixos comentats anteriorment, també és correcte formar els substantius: transavantguardista, neoavantguardista i postavantguardista.

Pintura del transavantguardista italià Sandro Chia

Etimologia: derivat d’avantguarda afegint el sufix -ista que s’usa per crear substantius que denoten pertinença a una doctrina o ideologia que sovint es descriu amb un substantiu acabat en -isme, en el nostre cas: l’avantguardisme.

________________________________________________________________________

REREGUARDA f.

1. Part més retardada d’un exèrcit o unitat militar, tant en moviment com desplegats. A l’avantguarda de la rereguarda.  Sinònims: ressaga (els que es ressaguen en un grup que fa camí).  Haig d’admetre que jo sempre havia pensat que ressagar-se era un barbarisme i anava errat!

2. Espai que resta darrere un front de guerra.

L'avantguarda blaugrana vista des de la rereguarda!

3. Part d’un país en guerra no afectada directament pels combats.

Etimologia: Primera datació al s. XIV, a la Crònica de Jaume I. Compost format prefixant guarda amb rere-, prefix que significa ‘darrere de’ i que prové del llatí retro amb el mateix significat. Es tracta del conjunt de guardes que van al darrere i és, per tant, oposat a avantguarda en el seu significat 1 referit a l’exèrcit.

Per acabar, la rereguarda (també dels SANPEDRO):

_______________________________________________________________________

Crec que he trobat la cançó ideal per amenitzar el mot a mot d’avui en aquest preciós: Antull de tu!

__________________________________________________________________________

ANTULL m.  (variant antiga) entull    (pronúncia)

Propòsit vingut a algú sobtosament, sense motivació aparent. Judici o desig vehement i no raonable. És tasca difícil reprimir els antulls passejant pel Gran Basar d’Istambul. L’embarassada ha tingut l’antull de menjar xocolata. Obrar per antull. Dientli que les fembres per antuyll volien combregar, Eximplis, i, 125. Car totes van | ab grans entulls, | pompes, ergulls | vanes despeses, Spill 7631. Sinònims: enveja (Tenir enveja de menjar quelcom) , capritx o capritxada, caprici, desig, deler o delera, ànsia, apetència, golosia, rampell o rampellada, rauxa (Venir la rauxa de fer quelcom. Agafar rauxes algú), baterola, humorada, lluna (Tenir llunes algú), fal·lera, extravagància, ocurrència. Vegeu també el Rodamots que inclou un parell d’exemples d’ús.

l'antull de l'embarassada

Noteu també que sovint s’anomena desig o enveja a una piga o taca a la pell d’un nadó atribuït a un antull no satisfet de la mare durant l’embaràs. Es diu que la taca en qüestió pren la forma i/o el color del desig no satisfet. Amb la següent fotografia les embarassades entendreu el gran perill que comporta no satisfer l’antull de menjar-se una poma o, més ben dit, de fer-li només una mossegadeta!

una enveja de forma molt familiar

Etimologia: primera datació al s. XV provinent del llatí ante ŏcŭlum ‘davant de l’ull’. Veient l’etimologia se’m fa més entenedor el significat del mot, car quan una cosa ens passa per davant dels ulls, o se’ns manifesta a través dels sentits en general, és més fàcil que ens desperti un antull. Per exemple quan veiem llaminadures o pastissos en un aparador, és més fàcil que ens irrompi el desig de menjar-ne que no pas si no els tenim a l’abast, puix que en aquest darrer cas hem de fer abans l’esforç de pensar i imaginar l’objecte per tal que en sorgeixi el desig; la qual cosa algunes persones aconsegueixen amb més facilitat que d’altres. El fet que les embarassades siguin proclius als antulls es pot atribuir al fet que durant l’embaràs es produeixen canvis hormonals que sovint accentuen els sentits de l’olfacte i del gust i segurament també perquè en haver d’alimentar el fetus indirectament, l’embarassada té gana més sovint. Trobareu més detalls sobre aquest tema a: Els antulls en l’embaràs, per què ocorren?

__________________________________________________________________________

ANTULLADÍS adj. m. ANTULLADISSA adj. f.    (pronúncia)

(antigament) Que té o sol tenir antulls. Quan estava embarassada era d’allò més antulladissa! Ses criatures | mig avorrides | donen a dides, e les mesquines, | no guarden quines, | quines o quales, | bones o males, | si malaltices, | entulladices, | si massa traguen | si s’embriaguen, Spill 9082. Sinònims: rampellut(-uda), rauxós(-osa) o arrauxat(-ada), capriciós(-osa) o capritxós(-osa), capisser(-era), llunàtic(-a), arbitrari(-ària), vel·leitós(-osa).

__________________________________________________________________________

ANTULLAR-SE v. intr. pron.   (variant antiga) entullar-se.     (pronúncia)

1. Una cosa, ésser objecte d’un antull o capritx. Compren tot el que se’ls antulla. Sinònims: enxautar-se, encapritxar-se, encaterinar-se, afal·lerar-se, ficar-se-li (a algú una cosa) al cap, desitjar, delejar, delerar.

2. Agafar l’antull (de fer alguna cosa). Es va antullar de menjar crispetes.Y un altre pich, que va corre amb altres atlots derrera una galera amb quatre mules, se va entullà en que volia essê pareyé de menâ cotxo, M. Obrador (Mus. Bal. iv, 297). Sinònims: delir-se, obstinar-se, entestar-se, desitjar, apetir, tenir ganes de, anhelar, venir de gust, fondre’s per, frisar per, . Observeu la subtilesa que en el primer significat una cosa se t’antulla mentre que en aquest segon ets tu el que s’entulla en una cosa.

Etimologia: verb derivat d’antull, de la manera habitual en que es formen verbs a partir de substantius i afegint-li el -se reflexiu final per pronominalitzar-lo. Entullar-se vindria a ser omplir-se d’antull de quelcom. Anàlogament,  del substantiu butllofa podríem derivar-ne el verb butllofar-se per indicar que la pell s’ha omplert de butllofes.

Per casualitat he trobat que el verb antullar-se també és present al cheso, un dialecte de l’Alt Aragó. Vet aquí com s’usa al poema Una Rosa Mía, de Rosario Ustáriz:

…

Ye no vivir como vivo por esta rosa de flama:

me s’antulla que la furtan, la maltratan y la creban;

clavada i-só en la finestra, que hasta suenio que me clama,

16 pero muda ye’n lo ramo, más polida que una estrela.

…

__________________________________________________________________________

Tot i no tenir relació semàntica amb els mots d’avui, he cregut convenient fer palesa l’existència del verb entollar, que és homòfon d’entullar i hi té relació etimològica en el significat que indico tot seguit:

ENTOLLAR v. tr.    (pronúncia)

Unir dues peces de fusta, de corda, de ferro, etc., per llurs caps, per fer-ne una sola peça de la llargada de totes dues. En Brianet prengué el regle y l’entollà a la canya, Víct. Cat., Cayres 114. Rebaté el xicot… l’entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb estrebades de ràbia, Ruyra Pinya, ii, 117. Per més detalls vegeu entollar.

• (En llenguatge mariner) Unir dos caps de corda entreteixint els fils de l’un amb els de l’altre.

entollar dues cordes

Etimologia: primera datació al s. XX; del llatí anteoculare  ‘encarar ulls amb ulls’, derivat de ŏcŭlus ‘ull’. Vegeu la gran semblança etimològica que té amb antull. Noteu també que els ulls normalment es troben als caps. Per això es pot inferir que encarar ulls i encarar caps vingui a ser una mateixa cosa. Probablement es passa per analogia d’aplicar-se a persones (els dos pistolers es van entollar) a aplicar-se a objectes: va entollar els dos caps de corda de la corda. Una altra interpretació seria el fet que realment es fa passar el cap d’una corda per l’ull de l’altra, com quan usem l’expressió que quelcom ha passat per ull però entrant en comptes de sortint! Així, entollar vindria a ser l’oposat de fer passar per ull.

__________________________________________________________________________

Ah, i si després d’haver llegit tot això us ha vingut l’antull de menjar algun pastisset, sempre podeu passar per la pastisseria L’antull, a Tàrrega!