06 | Octubre | 2009

orfeó; orfeònic,-a; orfeonista; orfeonístic,-a; Orfeu

Posted on 6 Octubre 2009 by mingoforever

Amb tot l’enrenou que hi ha hagut aquests dies amb el cas Millet queda clar d’on m’ha vingut la inspiració per tractar el mot orfeó i els seus derivats. Al marge d’intentar rescabalar la imatge malmesa del Palau de la Música com a institució cal reafirmar la gran importància i dignitat de l’Orfeó Català. Sigui aquest apunt un petit homenatge a tots aquells que dediquen els seus esforços a perpetuar una institució tan noble i ensems tant necessària!

Quina millor manera hi hauria d’amenitzar el mot d’avui, que escoltant l’Orfeó Català?

_______________________________________________________________________

ORFEÓ m.

Societat de cant coral. L’Orfeó Català. Quan la gent deixà de cantar les cançons del país al carrer, al camp, a la muntanya, l’Orfeó Català sorgí espontàniament, Pla SB 233. Sinònims: cor, capella (quan els músics canten en una capella o església o quan ens referim a un conjunt musical polifònic del Renaixement, format per diferents veus i instruments. Per exemple: Capella reial), societat coral, agrupació coral, coral, caramelles (quan ens referim a la colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan acapte d’ous, diners, etc).

L'Orfeó Català cantant a la seva seu: el Palau de la Música.

Com s’explica a la Enc.Cat.: Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé… Actualment hi ha més de 60 orfeons a Catalunya. Més detalls de la història aquí.

Orfeó Català:
- Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). L’Orfeó Català fou l’entitat que va encarregar la construcció del Palau de la Música per a utilitzar-lo com la seva seu i sala de concerts. Més detalls aquí, a la viquipèdia, i a la pàgina del Palau de la Música:L’Orfeó Català i la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.
- Revista publicada per un grup de catalans residents a la ciutat de Mèxic. Subtitulada “Portantveu dels catalans de Mèxic“, s’edità en català entre el 1962 i el 1974, i en sortiren 51 números. Pel que fa al seu contingut, tenia informació sobre notícies de l’entitat, de Catalunya i de l’exili, a més de reportatges i treballs literaris. Més informació aquí.
- Orfeó Català de Mèxic: Entitat social, musical i cultural del catalans residents a la ciutat de Mèxic. Es fundà el 1906, com a continuació del Centre Català, creat el 1905 pel Quintet Jordà-Rocabruna. El primer consell directiu, fou presidit per Enric Botey . Des de l’inici la secció central i més important fou el grup promotor de la massa coral, dirigida per Guillem Ferrer i Calvé; tanmateix, encara que menys, l’Orfeó també organitzà altres activitats, sobretot vetllades literàries, conferències, excursions i celebraren les principals festes oficials de Catalunya i Mèxic. Més detalls aquí.
- Revista Orfeó Català: Publicació impresa en català i editada a la ciutat de Mèxic a partir del 1985. Dirigida per Joan Potau i editada per l’editorial de Bartomeu Costa-Amic. El seu contingut fa referència a notícies de les activitats de l’Orfeó Català de Mèxic i a articles culturals i polítics.
- Orfeó Català de Montevideo: Entitat coral fundada el 1910 per un grup de catalans residents a Montevideo. Més aquí.

Etimologia: primera datació al 1888, provinent del francès orphéon que significa el mateix. Orphéon deriva del nom d’Orfeu, músic de la mitologia grega, sufixant-li la terminació –on, la mateixa que té el mot francès odeón, del grec odeion, que precisament és el nom que rebien els petits teatres destinats a les audicions musicals a la Grècia antiga. Per cert, compte amb l’accent perquè en català d’aquest tipus de teatre se’n diu odèon! Trobo certa incongruència en el fet que sembla que el primer orfeó de Catalunya fou el Barcelonès, que es fundà el 1862, mentre que la paraula orfeó segons l’etimològic no apareix fins el 1888. Potser és que en aquells primers anys encara s’usava el mot francès orphéon per designar l’entitat. Per cert, trobareu més informació sobre Orfeu més avall.

_______________________________________________________________________

ORFEÒNIC, -A adj.

Relatiu o pertanyent als orfeons.

Etimologia: derivat d’orfeó formant adjectiu mitjançant el sufix -ic, -ica.

_______________________________________________________________________

ORFEONISTA m. i f.

Membre d’un orfeó. Sinònim: corista, cantant, cantador, cantor, cantaire, cabiscol (responsable del cant litúrgic en un cor catedralici o monàstic), solista (el cantor que tot hi formar part d’un cor, canta trossos sol), cantatriu (f. cantant de certa fama), diva (cantatriu, especialment d’Òpera, de renom).

Etimologia: primera datació el 1888. Derivat d’orfeó mitjançant el sufix -ista, que sovint s’empra per expressar l’ofici o dedicació al qual fal referència el mot radical. Així un orfeonista és el qui es dedica a cantar en un orfeó.

Vet aquí un concert preciós que van fer al monestir de Poblet les orfeonistes del cor de noies de l’Orfeó Català:

_______________________________________________________________________

ORFEONÍSTIC, -A adj.

Relatiu o pertanyent als orfeonistes. Moviment orfeonístic. Tot i que l’adjectiu orfeonístic no el trobareu al diccionari és totalment vàlid. Això és així perquè la llengua es prou flexible per permetre la formació de mots afegint un sufix a un determinat radical.

Aquí podeu veure la protesta orfeonística del dia 19 de Setembre contra Fèlix Millet:

Etimologia: derivat per sufixació del radical nominal orfeonista amb el sufix -ic o -ica. En la formació del nou mot la a final del radical orfeonista desapareix. En aquest cas el sufix -ic indica una relació amb el mot primitiu: orfeonístic equival a de l’orfeonista o dels orfeonistes. Observeu la subtil diferència amb l’adjectiu orfeònic, que significa de l’orfeó. Quelcom Orfeònic té relació amb el col·lectiu de l’orfeó com a entitat mentre que un afer orfeonístic estaria relacionat amb els individus que el formen.

_______________________________________________________________________

ORFEU

Nom d’un personatge de la mitologia grega, famós com a músic, del qual es diu que amb els sons de la seva música amansia les feres. Quan veu que’n son tempre està la viola | del músich Orpheu, Viudes donz. 151. Vegeu l’extens article de la viquipèdia sobre Orfeu i el seu mite: …Orfeu, en un acte d’amor profund, decideix baixar al món subterrani per convèncer Hades i Persèfone de retornar a la vida la seva estimada. La condició per al retorn d’Eurídice al món dels vius és que ell no es giri per comprovar que el segueix fins que no surtin al món dels vius. A l’últim moment Orfeu no pot resistir i es gira, final tràgic perquè perd Eurídice per sempre més..

L’Orfeo (favola in musica): és una de les primeres obres reconegudes com una òpera, de fet per molts entesos és realment la primera, composta per Claudio Monteverdi amb text d’Alessandro Striggio pel carnaval anual de Màntua. S’estrenava a l’Accademia degl’Invaghiti a Màntua el febrer de 1607 i el 24 de febrer del mateix any al Teatre de la Cort també a Màntua, i posteriorment a Venècia el 1609. L’òpera veia el seu debut modern el 1904 en una versió de concert a París. Més detalls a la viquipèdia. Vegeu aquí en Jordi Savall dirigint-ne un fragment:

Orfeo et Euridice: Òpera de Ch.W.Gluck, estrenada el 1762 a Viena (a Barcelona, el 1780). En aquesta obra Gluck, aconsellat pel llibretista Raniero de Calzabigi, féu una reforma de l’òpera, suprimint-ne les incongruències i la supeditació absoluta del text que s’havien introduït en l’òpera barroca. Més dades aquí. Aquí podeu escoltar un tema famosíssim d’aquesta òpera: