saltamartí


El mot d’avui el vaig sentir a la retransmissió de’n Puyal del partit de Copa del Rei Barça-Ceuta de fa uns mesos. Em va sorprendre positivament descobrir una paraula desconeguda durant una retransmissió esportiva i la vaig anotar per investigar-la.

Per amenitzar la lectura: el cant dels saltamartins!

__________________________________________________________________

SALTAMARTÍ m. (pronúncia)

1. Ninot lleuger que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, torna a posar-se dret per l’acció d’aquest pes addicional de la base. Sinònims: tossut. Quin  sinònim tan simple i encertat! En aquesta fitxa del edu3.cat hi trobareu un vídeo que explica justament què és un saltamartí? Una curiositat és que amb castellà té múltiples noms d’allò més simpàtics i sorprenents: tentempié o tentetieso o siempretieso, matihuelo, brujilla, dominguillo o dominguejo! I existeix l’expressió: traer (o llevar, o manejar) a alguien como un dominguillo fig. familiarment:  fer ballar algú com una baldufa. Diria que quan en Puyal va usar el mot saltamartí durant la retransmissió feia referència a que algú feia anar en Guardiola com un saltamartí. Vaja, estava fent una versió catalana de l’expressió castellana.

saltamartí

Generalment, els saltamartins tenen forma ovoïdal amb el centre de gravetat desplaçat cap a la part baixa (punt vermell a la següent figura). Normalment això s’aconsegueix deixant-los buits per dintre excepte a la base. Això, afegit a la forma hemisfèrica d’aquesta, fa que tendeixin a tornar a la posició vertical quan l’única força que actua sobre ells és la de la gravetat. De fet, la condició perquè es redrecin tot sols quan estan en una superfície horitzontal és que el centre de masses els quedi per sota del centre de l’esfera que correspon a l’hemisferi.

Principi de funcionament del saltamartí

Des d’un punt de vista físico-geomètric podem dir que l’hemisferi inferior del saltamartí és un cos convex, monoestàtic i de densitat no homogènia. Tot això fa que tingui una única posició d’equilibri estable, en aquest cas la que el manté vertical. Un matemàtic rus imaginatiu es va preguntar al 1995 si era possible fer un cos de tres dimensions convex i mono-monoestàtic però de densitat uniforme. El primer mono fa referència a que a més d’un únic punt d’equilibri estable té també un únic punt d’equilibri inestable. El 2006 un enginyer i un arquitecte hongaresos ho van aconseguir. El van batejar amb un nom que fa honor a la seva complexitat estructural: Gömböc. La seva forma és molt similar a la de la closca d’algunes tortugues i sembla que la selecció natural ho ha fet així per tal d’evitar al màxim que puguin quedar totalment cap per avall sense capacitat de redreçar-se.

analogia entre un Gömböc i la closca d'una tortuga


Els saltamartins són presents a diferents cultures. Per exemple a Rússia una de les joguines clàssiques és la nevalashka, una mena de matrioshka però en versió saltamartí.

nevalashka, un saltamartí a la russa

Tornant a la cultura catalana, el següent poema reivindicatiu de Joan Brossa emprava la definició de saltamartí per referir-se, figuradament, al poble, que sempre va llastrat però sempre aconsegueix tornar-se a posar dret!

Poema de Joan Brossa

Aquí trobareu més poesia de Brossa. De fet, el poeta va esprémer molt més el mot perquè el va usar en diferents àmbits artístics:

  • com a títol d’un dels seus reculls de poemes: El saltamartí (1968).
  • com a títol d’una obra de teatre,
  • I com a poesia corpòria a l’escultura Homenatge al Llibre (1994), a la cruïlla de Gran Via amb Passeig de Gràcia, que no és altra cosa que un saltamartí:

llibre saltamartí de Joan Brossa

Tot això i més podreu trobar al llibre El Saltamartí de Joan Brossa, de Jordi Marrugat.

Finalment, al següent vídeo un humà es comporta com un saltamartí. Cap al final hi apareix un saltamartí de joguina alternatiu:

Fa ja uns anys, Rodamots li havia dedicat un apunt al saltamartí.

___________________________________________________________________

2. Insecte ortòpter de la família dels tetigònids (Tettigoniidae) semblant a la llagosta però més petit. És molt saltador i té el cos glabre (no té ni un pèl!). El seu color verd intens li serveix per camuflar-se mimetitzant-se amb les fulles i permet diferenciar-lo fàcilment de la llagosta, que adquireix tons més terrosos. Una altra diferència que ajuda a distingir els saltamartins dels llagosts és que les antenes dels primers són tan llargues que sovint superen la longitud del seu cos, mentre que les dels darrers (celífers) són més curtes i gruixudes. A Europa hi ha almenys dues espècies diferents de saltamartí: la Tettigonia Viridissima (que en llatí vol dir verdíssima!) i la Tettigonia Caudata que només es troba a països de l’est.

Saltamartí demostrant la seva capacitat mimètica

Sinònims: saltarel·la, llagosta verda jove, llagosta de rostoll, llagost.

Com les llagostes, les femelles de saltamartí disposen d’oviscapte, un òrgan allargat semblant a una cua que els serveix per dipositar els ous de manera precisa en un forat que fan a terra usant-lo d’estri perforador.

femella de llagosta dipositant els ous en un forat mitjançant l'oviscapte

Hi ha un altre aspecte del saltamartí que tot i amagat al seu abdomen destaca encara més que la mida de les seves antenes: la descomunalitat dels seus testicles!  Segons s’ha descobert recentment es tracta de la bèstia que els té més grossos de tot el regne animal (14% del seu pes total). Aquí en trobareu ells detalls: Which species has the largest testicles? Així, si algun cop sentiu a dir: Té uns collons que se’ls trepitja!, sempre podeu respondre: No pas tant grossos com els del saltamartí! Sabent aquest detall del llast que arrosseguen encara resulten més extraordinaris els salts que arriben a fer, oi? Per estudiar com ho fan aquí teniu un salt de saltamartí enregistrat amb una càmera d’alta velocitat:

Per si la vostra curiositat no en té prou he descobert aquest enllaç on podreu escoltar el cant dels saltamartins i comparar-lo amb el dels grills: Música de grills, saltamartins i cigales.  És molt interessant i hi he après que els saltamartins i les llagostes fan el so fregant les potes mentre que els grills el fan fregant les ales! (Sent estrictes, el so que s’escolta clicant al mot saltamartí de l’enllaç anterior és el d’un chortippus brunneus, que és una llagosta i no pas un saltamartí. He buscat més hi he trobat una gravació del so de la Tettigonia viridissima i de la Tettigonia caudata.)

  • Saltamartí:1 Llagosta: 2.: Una faula amb un saltamartí de protagonista que he trobat en un apunt de la nit dels ignorants.

Saltamartí a dins d'una flor

Al nou llibre de Celdoni Fonoll, Bèsties i bestioles (2010), curull de fotografies i poesies dedicades als animalons, si cerqueu la llagosta hi trobareu aquest poema curt:

Mil saltamartins al prat,

deu mil salts tots d’un plegat.

Cal puntualitzar que també es fan saltamartins de joguina que no són el ninot tossut del significat 1 sinó que representen l’insecte:

arrossegador amb forma de saltamartí

I finalment, alerta! No confongueu un saltamartí amb un Sala i Martín. Aquest segon de vegades també és ben verd, però utilitza el color més aviat per fer-se veure que no pas per camuflar-se.

Xavier Sala i Martín

  • (figuradament) Atracció de fira on els participants seuen a l’extrem de múltiples braços pneumàtics disposats radialment que simulen els salts de l’insecte mentre el conjunt gira ràpidament.
  • El Saltamartí: Projecte poètic musical de Ses Illes, on Pep Toni Ferrer (Oliva trencada) musica poemes de Joan Brossa. Els poemes són convertits en senzilles cançons, que ens apropen a l’univers de Joan Brossa d’una manera màgica i envoltant. El seu treball homònim Saltamartí l’ha publicat LaCasaCalba Edicions el 2010 dins de la col·lecció Electrodomèstica. Consta de 17 poemes musicats i enllaçats entre ells com a si fossin peces d’un mateixa maquinària. En podeu trobar més informació i escoltar-ne un tastet aquí. I aquest és l’enllaç  l’espai del grup: Saltamartí. Finalment:  les lletres dels poemes de les 17 cançons del primer disc.

A l’octubre sembla que van actuar en un mateix escenari amb els Nens Eutròfics (Saltamartí + Els Nens Eutròfics), dels quals ja havíem parlat abastament aquí.

  • El Saltamartí: Períodic en català publicat a València entre el 1860 i el 1883, en quatre èpoques distintes. En fou director, durant la primera, Rafael M. Liern. Hi col·laboraren, entre altres, Josep Espiau, I.Latorre i Agustí Garcia. Anava il·lustrat amb gravats de fusta i caricatures i era de caràcter satíric; se’n publicaren uns cinquanta números. Aquí en trobareu una mica més d’informació.

Etimologia: mot compost de salta (del verb saltar) i del nom propi Martí. Saltar prové del llatí saltare ‘dansar’, freqüentatiu de salīre ‘saltar; brollar’. Martí prové del cognom llatí Martinus. La primera ocurrència del mot és al diccionari de Pere Labèrnia, del 1839. Si us fixeu en el dibuix de la portada del periòdic El Saltamartí, que apareix més amunt, hi apareix una llagosta gegant. Això demostra que al 1860 el mot saltamartí ja feia referència a l’insecte. Ara bé, no he trobat enlloc l’explicació del perquè s’anomena així a l’ortòpter i al ninot. Quin és l’origen d’aquest mot compost? Perquè Martí i no Joan, Josep,..? Això m’inquietava i he tractat d’esbrinar-ho. Tinc quatre hipòtesi al respecte:

  • hipòtesi 1: Els anomenen així perquè fugen saltant de l’ocell que intenta alimentar-se’n. A l’Alcover un dels significats de Martí m’ha semblat una bona pista: Martí pescador: arner, ocell de l’espècie Alsedo hispida. Aquesta denominació és un castellanisme perquè el nom correcte d’aquest ocell en català és blauet, blavenca o blaveta. Tot i això, m’ha fet pensar que potser l’origen de saltamartí sigui ‘el que salta escapant d’un martí‘. Els blauets, però, s’alimenten fonamentalment de peixos i no pas d’ortòpters. Ara bé, hi ha d’altres aus que en català s’anomenen amb el dimimutiu de Martí i que, per tant, farien plausible aquesta hipòtesi. Concretament tenim Martinet: blanc, cullerot, de nit, menut i ros. Aquests ocells si que tenen els insectes com a part important de la seva dieta i podrien justificar el nom del saltamartí.

ocell cruspint-se un òrtopter

  • hipòtesi 2 : Martí I l´Humà. Fou el darrer rei del Casal de Barcelona perquè va morir sense descendència tot i haver engendrat tres fills i una filla, ja que tots van morir joves abans que son pare. Per intentar tenir un hereu, el rei es va casar en segones núpcies amb Margarida de Prades el 1409 però per molts intents que va fer, no ho va aconseguir. Se m’acut que Margarida de Prades podria haver cridat  ‘Salta Martí!’ Incitant al rei a fer el salt del tigre (o de la llagosta) a la recerca del tan desitjat hereu. Així, la bestiola que no para de saltar rebria el nom en honor als nombrosos intents de fecundació del malaurat rei. I la joguina es diria així per la tossudesa amb la qual el rei intentava procrear. Potser algú que llegís: Vida i Regnat de Martí I, de Josep-David Garrido, hi trobaria dades que permetin reforçar o bé refutar aquesta hipòtesi.
  • hipòtesi 3:Martinet de la farga : és tracta d’un aparell que consisteix en un mall que colpeja repetitivament una enclusa mitjançant un mecanisme que aprofita l’energia hidràulica d’un salt d’aigua. L’Efecte visual de l’aparell en funcionament és que el martell va fent salts i tornant a caure sobre l’enclusa. S’hauria fet una analogia entre aquests salts i els de l’insecte i d’aquí vindria dir-ne saltamartí.

 

Martinet d'una farga

Més detalla aquí: Estructura de la farga. En aquest vídeo podeu veure els martinets en acció:


S’assemblen sospitosament a l’atracció de fira saltamartí, no?

  • hipòtesi 4: Com jugaria Martí, si tinguera amb qui! Es tracta d’una dita valenciana que es diu per destacar el gust amb que hom faria una cosa que no pot fer (Alcover). En aquest cas, la influència d’aquesta expressió hauria fet que també s’uses el nom Martí per formar el compost saltamartí per a la joguina. És clar que podríem preguntar-nos perquè a la dita el nom és Martí i no un altre. Això ens podria remetre a la hipòtesi 2 o bé podríem conformar-nos amb l’explicació que Martí rima amb qui, tot i que també ho rimarien: Fermí, Agustí,…

Ja veieu, tinc explicacions per a tots els gustos així que trieu la que més us agradi. Sense més dades no m’atreveixo a decantar-me per cap d’elles.

_____________________________________________________________

Per acabar, un acudit dilbertià d’un pobre saltamartí (weeble) que s’ha passat del seu límit i no es pot redreçar:

I un anunci dels tumbling weebles (mono-monoestàtics) dels anys 80:

Ah, i si no sabeu que regalar als vostres fills, nets o nebots aquest Nadal, perquè no obsequiar-los amb un giny tant interessant com un saltamartí?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: