menairó

Avui no puc evitar de proposar-vos la següent banda sonora per acompanyar-vos en la lectura del mot:

______________________________________________________________

MENAIRÓ, m.

1. Miner, treballador de les mines (Cardós, ap. Coromines Card. 297).

A un petit miner li escau millor, això de menairó. (No és explotació infantil, sembla que el nen només entrava a la mina a guaitar.)

2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que, segons la creença popular,  treballen per a certs homes que els tenen tancats dins un canó d’agulles. (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’Urgell.) On són més coneguts és a l’Alta Ribagorça i a les valls del Pirineu Català. Segons explica la llegenda, els menairons vivien a milers dins dels canons d’agulles de cosir. Quan se n’obria un, els menairons n’eixien amb rapidesa i preguntaven amatents: “què farem, què direm?; què farem, què direm?”

Si el que posseïa un canó d’agulles dubtava, o no els assignava cap tasca abans de que repetissin la pregunta tres vegades, els menairons s’empipaven molt i molt i mataven al seu amo.

En canvi, si se’ls assignava una tasca a temps, encara que fos ingent, immediatament s’hi posaven i la concloïen en un aclucar d’ulls. Segons la llegenda, els masos més pròspers del Pirineu van aconseguir ser-ho gràcies a què en algun moment o altre tingueren a l’abast un d’aquests fantàstics canons plens de menairons!

un canó d'agulles perfecte per desar-hi els menairons!

Variants dialectals: manairó (Andorra), minairó (Pallars, Andorra i Alt Urgell), maneiró, mainairons (Ribagorça i Pirineu Aragonès).

Sinònims: follet, gnom, minaire, diabló, diablorí (Alta Ribagorça), diable boiet o boet (Balears. Curiosament però, com s’explica aquí, aquests no acaben mai les feines encomanades per l’amo),  fameliar o femilià (Eivissa, Formentera, Urgell). El follet es defineix com: Mal esperit, més aviat entremaliat i faceciós que malèfic, imaginat per la superstició popular, el qual suposadament habita certes cases, turmenta la gent durant el son, etc. I el gnom com: Ésser fabulós, en figura de nan, que viu a les parts interiors de la terra i és guardià de les mines. El fet que sigui el guardià de les mines fa que puguem considerar un gnom com una mena de menairó, però els menairons, menairons, els de veritat, són molt i molt més petitons: “Diuen els que han vist els minairons que són com un eixam de mosques però molt més petits,…” s’indica aquí.

eixam de menairons

S’ha relacionat, no queda clar si encertadament, la visió de menairons o gnoms amb la ingesta de bolets al·lucinògens, com s’explica en aquest article excel·lent del RodaMots: Al­guns antropòlegs opinen que l’afinitat entre bolet i gnom és una relació de causa-efecte. Josep M. Fericgla, en un suggerent estudi titulat El bolet i la gènesi de les cultures, arriba a la conclusió que els minairons són fruit de la in­gestió d’un determinat bolet al·lucinògen, l’Amanita muscaria. A més, hi podreu llegir els contes: Lo tarter dels minairons, Un jornal de mil dimonis, El canut de diablorins, Coces i bots de pernes i El bordegot que va veure els minairons. Extrets del llibre de Pep Coll Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)

Trobareu molts més detalls interessants dels menairons i d’altres petits éssers fantàstics de l’àmbit lingüístic català (diables, fameliars, nyitus, etc.) aquí:

• Petits éssers en l’àmbit lingüístic català
• La gent menuda
• Mitologia dels Pirineus, Figures mítiques del bosc i el camp.

I en aquest article: A l’Esteve Albert, menairó de la nostra cultura popular,  veure-ho com s’empra el terme menairó en sentit figurat per designar algú que ha treballat molt per alguna causa: “éssers fabulosos que feinegen eternament, especialitzats sobretot a remenar els tarters de pedra amb un afany i una diligència increïbles”.

Per l’àmbit gastronòmic també s’hi passegen uns quants menairons que paga la pena conèixer:

• Manairó: restaurant barceloní del xef Jordi Herrera que des del 2008 gaudeix d’una estrella Michelin. Aquí teniu un extracte d’un article que en parla: A Barcelona, Jordi Herrera, de Manairó, cuinava ossobuco a la graella de la seva invenció, la raresa d’un estofat amb gust de brasa: “Reconeixen que el meu restaurant és diferent. El que menges aquí no ho trobes enlloc”.
• El Menairó: excel·lent restaurant d’Andorra la Vella on sembla que es poden degustar molt bons pastissos: ...En la categoria de dolços, el guanyador ha estat el xef de El Menairó, amb un ‘trufón’…. I a més de menjar bé,  aquest estiu podeu veure-hi exposats set mandales tibetans i quadres per a l’oració budista de petit format, realitzats per Sheshank Bakshi Sharma.
• Menairons del Pla (de Sant Tirs): A més d’especialitats molt diverses, com neules, cubanos, vanos, tulipes i xiquitillos, també prepara els menairons del Pla, unes postres molt tradicionals a la zona. No n’he sabut trobar cap fotografia.

I al Pirineu podeu topar-vos amb alguna de les seves obres:

• Tarter de Menairons: a Muntanya.net s’explica que: “… La llegenda diu que moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d’aquests follets, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l’ampolleta i desesperat per les seves amenaces ( “què farem, què direm?”) els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals i un cop acabada la feina (treballaven a gran velocitat) els podia manar de retornar dins l’ampolla.…”

Ruta dels Manairons, Valls d'Aguilar, Alt Urgell, prop de la planúria de Taüs,

També és possible que els tarters s’originessin de forma més avorrida: La I Jornada de mitologia pirenaica es va iniciar amb una xerrada a càrrec d’Isidre Domenjó, que ens va parlar sobre el possible origen dels tarters dels menairons i que un estudi geològic fet a la zona apunta a que es van originar per l’erosió del sòl. També vam saber que el què coneixem com a segon tarter dels menairons és el més antic…

• Herba Menaironera: Herba de Sant Joan. S’anomena així perquè suposadament és l’herba d’on neixen els menairons! Heu de tenir en compte però, que segons la llegenda només al punt de la mitjanit de Sant Joan els dracs i els gegants que custodien les coves on creix l’herba menaironera us deixaran passar per aplegar menairons. I encara en algun lloc hi afegeixen que també cal que hi hagi lluna plena. Bufa, que complicat! Aquesta ha estat sens dubte la gran sorpresa del mot d’avui! Fa just una setmana publicava: revetlla, on precisament feia esment de l’Herba de Sant Joan (Hypericum perforatum). Aleshores no tenia ni la més remota idea que els menairons hi tinguessin res a veure, però ja veieu que potser sí! Hi dic potser perquè no queda clar que no hi pugui haver dues o mes herbes diferents que rebin el nom d’Herba de Sant Joan. En algun lloc he llegit que potser l’herba menaironera sigui la falguera però en Josep Fàbrega, a qui podeu escoltar al següent vídeo, assegura que ningú sap del cert quina és la herba en qüestió! Potser aquest diantre de menairons són molt més entremaliats del que em pensava!

A partir del minut 4 del següent clip  en Josep Fàbrega explica molt bé una de les llegendes sobre l’origen dels manairons, no us la perdeu:

Etimologia: diminutiu de menaire, que és qui extreu una mena.  I una mena és: Mineral que és utilitzat com a primera matèria per a extreure’n algun metall. Mena apareix al 1185 provinent del llatí vulgar gal·loromànic *mīna o *mēna, del cèltic *meina, amb el mateix significat; la forma *mēna donà lloc al català i occità mena, mentre que *mīna ho va fer al francès mine, que més tardanament es difongué a les llengües romàniques i a l’anglès. Amb català ens ha arribat com a: mina.

______________________________________________________________

Per concluir, unes quantes curiositats més sobre els menairons:

• Minairons al RodaMots.
• Lo tarter dels minairons,  un conte breu extret del llibre de Pep Coll Muntanyes maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993). També veure-ho com l’autor del bloc atribueix a malifetes dels menairons els problemes informàtics. Molt bona aquesta!
• La increïble vitalitat del menairons, Joan Obiols
  
• Un article recent de l’Avui: Els menairons, protagonistes immaterials absoluts de la tercera Jornada de Mitologia Pirinenca.
• Menairons , una petita historieta.

• A La Història il·lustrada de Catalunya per a petits i grans, 2008, Edicions 62, premi Serra d’Or 2009 categoria juvenil de coneixements, dirigida per Montserrat Costas i Núria Lucena,  és un manairó el que us guiarà al llarg de la nostra història: “Recordeu el menairó del primer volum? Aquell ésser tan i tan petit que ens anava guiant per la nostra història i a qui, segons diu la llegenda, li agrada tant treballar que si no li encomanen feina s’empipa molt, però molt?Doncs en aquest segon volum li hem tornat a donar feina… La nació catalana, La nostra història. El menairó que han inventat fa aquesta fila:

• Més ràpids que el llamp, més vius que el foc. Petits éssers fantàstics en l’àmbit lingüístic català, Casanova Coll, Joan; Creus Saumell, Joan, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

• Jocs, cançons i costums que no hem de perdre,  Antoni Dalmau.
• Els Manairons, un DVD de BCN Multimèdia on trobareu una rondalla amb els manairons de protagonistes  narrada a través dels dibuixos animats. Més detalls de l’argument aquí.
  

• Un canut per desar-hi els Manairons:

• Maneiron´s Climb, un bloc de muntanyisme i  maneirons d’un urgellenc.
• Més sobre minairons amb algun dibuixet divertit.

Ah, i sobretot no cometessiu l’error de confondre els menairons de la tradició catalana amb els nans de jardí. No tinc dubtes que a dia d’avui aquests darrers són més populars que els nostres menairons, atès que fins i tot hi ha un Front d’Alliberament dels Nans de Jardí!

Que quedi clar: una cosa són els  gnoms minaires que apareixen al següent clip, i una altra de ben diferent els nostres fantàstics menairons!