bandúrria, bandurrista, cagabandúrries, pixabandúrries

El so burxant de les bandúrries probablement l’associeu a les omnipresents tunes que hom pot trobar-se donant la lata als indrets més inesperats del món. Però no han estat pas aquests instruments musicals els que han motivat la investigació d’avui, sinó unes bandúrries amb bec i ales que desconeixia completament
tot i ser molt abundoses a l’Amèrica austral.

Per obrir boca un tema brillant dels pixamandúrries:

____________________________________________________________

BANDÚRRIA f.

1. Instrument de cordes pinçades de la família del llaüt, de dimensions reduïdes (uns 50 cm) i caixa de dors pla en forma de pera, mànec molt curt en proporció amb la caixa, dividit en menys trasts (catorze) que la guitarra. El cordal, que és la peça on van fixades les cordes, va collat a la tapa inferior de l’instrument en comptes de situar-se a la tapa superior com passa amb la guitarra. Actualment la bandúrria consta de sis dobles cordes que es toquen amb un plectre, que és un petit estri de vori, de banya, de metall o d’altres materials, amb què es polsen les cordes  (Sinònims de plectre: pua de barnilla, pua de canya). –

Bandúrria

La bandúrria produeix un so molt agut (s’afina una octava per sobre del llaüt) i el seu ús és molt comú en la música popular hispànica. En conjunts de bandúrries i guitarres té destinada la part aguda, i hom la fa sonar en trèmolo gairebé constant atesa l’escassa durada del seu so.

Des del s XIV ha evolucionat notablement: al s XVI tenia tres cordes afinades en quintes (sol 3 — re 4 — la 4); al començament del s XVIII, cinc dobles cordes afinades en quartes (do 3 diesi — fa 3 diesi — mi 4 — la 4), a les quals fou afegida, dins la segona meitat del mateix segle, una altra doble corda (sol 2 diesi), i arribà, així, a les sis dobles cordes actuals. Així mateix, passa a generalitzar-se l’ús de cordes metàli·liques. Mitx perduts sons de bandúrria, Maura Aygof. 78.

Variants dialectals: mandúrria (forma vulgar). Prop de noltros hey sonaven una guiterra y una mandúrria, Ignor. 42.  Com a curiositat afegir que els nens de la vila d’Alaró, a l’interior de l’ïlla de Mallorca, sembla que usen el terme mandúrria per designar el membre viril.

La bandúrria pertany a la família d’instruments del llaüt espanyol. Dins d’aquesta família hi trobem, ordenats de tessitura més aguda a més greu, els següents instruments:

• bandúrria ‘sopranino’: popularment anomenat bandurrí o bandurrino, bandúrria petita amb tessitura una quarta per sobre,
  
• bandúrria soprano: o simplement bandúrria. És la bandúrria pròpiament dita.
• bandúrria contralt: popularment coneguda  com a llaudí o sonora.
• bandúrria tenor: popularment coneguda com a llaüt, però realment diferent d’aquest instrument de l’època barroca.
• bandúrria baríton:  arxillaüt.
• bandúrria baix: la de so més greu. No sé si te un altre nom.

Vegeu també la viquipèdia: bandúrria. La bandúrria i les seves variants tot just llistades s’han usat sovint com a instruments al servei de la rondalla, com s’explica aquí: La Rondalla. També és un dels instruments que s’usa per al Ball de Torrent del País Valencià:

Etimologia: primera datació al 1803 provinent del llatí pandurium, i aquest del grec pandoũra ‘mena de llaüt de tres cordes pinçades’, que arribà al català segurament a través del castellà bandurria. Així mateix, és probable que l’origen de l’instrument sigui també la pandura, la qual els romans van difondre pel països del sud d’Europa, amb  influències posteriors del qupuz àrab. Noteu que el mot pandora en català designa un instrument de corda pinçada del s. XVI . També és important no confondre la bandúrria amb la bandura, un instrument de corda pinçada originari d’Ucraïna, que es mereixeria un ‘mot a mot’ apart, pero a la viquipèdia en occità en podeu fer un tastet: bandora.

• Bandúrria sonora: la que té cordes metàl·liques i cordes entorxades, en contraposició a la que té cordes de tripa i cordes entorxades . Les cordes de tripa s’usaven només antigament, de manera que avui dia totes les bandúrries són sonores.
• Bandúrria d’ossos: Instrument musical  de percussió típic de Castella fet d’un conjunt d’ossos, canyes o pals disposats en paral·lel i lligats pels extrems mitjançant un cordill tot formant un idiòfon. Un idiòfon és un instrument que produeix el so per la vibració de tot el material que el composa i no pas per la d’una part. L’instrument es penja del coll del músic, que amb una mà l’estira avall per tensar-lo i amb l’altra el raspa amb una castanyola, una petxina, una pedra o un pal.  Sinònims: ossets, guitarra de canya, guitarra d’ossos, escaleta. Si l’instrument és fet d’ossos sovint se l’anomena ossets, però per extensió també se’l pot anomenar així encara que sigui fet d’un altre material.

Bandúrria d'ossos

Aquí hi ha instruccions (en castellà) per construir uns bons ossets: Ginebra o arrabel

Pel món es fa música amb una colla d´instruments similars a la bandúrria que val la pena conèixer:

• Charango: Espècie de bandúrria petita, de quatre o cinc dobles cordes i caixa corba tradicionalment feta amb una closca d’armadillo.  Produeix sons molt aguts i és emprada pels indis de l’Amèrica del Sud. Sembla ser que el charango va evolucionar a partir de les vihueles que els espanyols van dur al Perú. En concret es diu que el charango va néixer a  Potosí. A Xile, Argentina, Bolívia i Perú s’utilitza sobretot en l’acompanyament de danses o en conjunts instrumentals per bé que actualment, amb l’addició d’una cinquena doble corda, és utilitzat també com a instrument solista. Noteu que el mot manté la ‘ch‘ inicial, no es catalanitza convertint-la en ‘x’!

Charango

• Octavilla: Instrument musical semblant a la bandúrria, amb sis cordes dobles d’acer, usat en les festes populars valencianes.

Octavilla

• Bandola: Instrument de la família dels llaüts de corda pinçada. N’hi ha de diversos tipus, alguns semblants a la bandúrria. Almenys hi ha: bandola “llanera” (4 cordes de niló), bandola colombiana (6 ordres, 14 ó 16 cordes metàl·liques), bandola andina (8 cordes metal·liques), bandola oriental (Veneçuela, 4 ordres dobles de niló i niló entorxat), bandola central, o Mirandina o “cordillerana” o “guariqueña” (8 cordes metàl·liques).
  

bandola "llanera" (4 cordes simples)

bandola colombiana (2 dobles cordes + 4 dobles o triples)

Més informació: instruments de corda pinçada.

_____________________________________________________________

2. BANDÚRRIA f. (o IBIS BANDÚRRIA m.)

és el nom vulgar d’un ocell de l’ordre de les Ciconiiformes i la família de les Threskiornithidae amb bec llarg i corbat que habita a l’Amèrica austral en zones de Chile, Perú i Uruguay, Argentina. N’hi ha diverses espècies:

• Bandúrria boreal o simplement bandúrria (Theristicus caudatus): és un ibis gran i pesant amb plomatge multicolor que es pot trobar a Colombia, Uruguay, nord d’Argentina i sud de Chile.

bandúrria

• Bandúrria austral (Theristicus melanopis): també conegut com a ibis de cara negra, es troba principalment a l’altiplà de Perú, Bolivia i Ecuador i en algunes regions de Chile. Es distingeix de la boreal principalment per la presència d’una papada de color negre.
  

Bandúrria austral

• Bandúrria mora (Harpiprion caerulescens): es pot trobar sobretot als països situats a l’est dels Andes.
  

• “Bandurrita de las piedras”  (Ochetorhynchus andaecola): és una altra au de l’Amèrica austral, molt més petita que la bandúrria i d’una altra família.

bandurrita de las piedras

Etimologia: he estat rumiant d’on podia venir que d’aquests ocells se’n digués bandúrries. Tinc tres hipòtesi al respecte:

1. Analogia formal (1): si ens fixem només en el bec i el cap hom pot imaginar-se que el bec és el mànec de la bandúrria i el cap la caixa. Cal imaginació, però el color ocre del cap pot fer recordar el de la fusta de la caixa.
2. Analogia formal (2): Si eliminem el bec i les potes i considerem el cap i el cos de l’au, el cap podria semblar el mànec i el cos la caixa de l’instrument. Com abans, el tons fusta de la bandúrria austral ajudarien a fer l’analogia.
   
3. Analogia sonora: Se les anomena així perquè  criden molt fort i el so que produeixen resulta força desagradable doncs és repetitiu estrident i força metàl·lic. Com unes bandúrries mal tocades, vaja! Podeu comprovar aquesta teoria escoltant el so de les bandúrries (ocells) aquí: Aves de Chile.

A mi la hipòtesi que més em fa el pes és la tercera combinada amb la segona. M’imagino els primers conqueridors espanyols topant amb un grup d’aquests ocells i espantant-los. Els ocells fugirien xisclant i en aquell moment algun d’aquells homes degué fer l’analogia amb les bandúrries sonant: aquestes aus sonen pitjor que un grup de bandúrries!

Toponimia:

• Jaciment arqueològic de Bandurria: jaciment monumental situat al sud de la localitat peruana de Huacho. Vegeu-ne més detalls a la viquipèdia (en castellà). El nom del jaciment prové de les  bandúrries (ocells) que probablement voltaven per allà quan el van descobrir.

____________________________________________________________

BANDURRISTA m. i f.

Persona que toca la bandúrria. La tuna universitària només disposava de dos bandurristes.

Etimologia: derivat de bandúrria. Alerta a no confondre un bandurrista amb un bandurista/bandorista o banduraire/bandoraire, doncs amb aquests mots ens referiríem a un sonador de bandura/bandora, que és un instrument diferent!

Hi ha com a mínim un bandurrista català famós:

• Baldomer Cateura i Turró (Palamós, Baix Empordà, 11 de desembre de 1856 – Barcelona, 26 de gener de 1929): Bandurrista i mandolinista. Ideà un nou tipus de mandolina, amb afinació de bandúrria però amb cordes simples, que fou construït a Alemanya i a Barcelona. Inventà també un sistema de pedals, anomenat piano-pédalier, que permet d’obtenir efectes de sonoritat especialment aptes per a l’acompanyament d’instruments de pua. És autor del mètode La escuela de la mandolina (1900), així com de preludis, d’estudis, de capritxos i d’arranjaments per a mandolina.

Baldomer Cateura

Vegeu més informació de’n Baldomer a la viquipèdia i la pàgina web del Trio Assai.

____________________________________________________________

CAGABANDÚRRIES o PIXABANDÚRRIES m. o f. plural (vulgarismes)

Aquests mots no són als diccionaris però són força comuns a la tradició oral .

1. Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera. De toros, correbous i cagabandúrries.

2. Persona poc valenta que sempre s’està excusant per no donar la cara. Aquest significat es descriu aquí, però a mi em resulta força dubtós, perquè el mot que s’adiu bé amb aquesta definició és simplement: cagat. Si teniu interès en ser reconeguts com a autèntics cagabandúrries aquí podeu adquirir la samarreta oficial.

Sinònims: cagamandúrries, pixabandúrries, pixamandúrries.

Etimologia: mot compost format a partir del verb cagar (o pixar) i el substantiu bandúrria (instrument). Això és força evident però he trobat una entrevista on s’explica el perquè aquí:

—D’on surt la paraula cagabandúrries?
—Això ve dels manyicos perquè la bandúrria ve de les jotiques.
—Quina és la història?
—Quan una tuna vol xinxar a algú li fa la serenata, és a dir, li toca vuit vegades seguides el Clavelitos al balcó de casa seva. D’aquí vé que quan un es posa molt pesat se li diu la simpàtica paraula cagabandúrries.

Vaja, que al que havíem dit en les definicions anteriors hi hauríem d’afegir que un cagabandúrries és una persona que es fa pesada.

Locucions:

Al Rodamots va sortir el cagabandúrries fa temps amb un escreix interessant: Hòmens, homenets i cagamandúrries amb les locucions:

• Hi ha hòmens, homenets i cagamandúrries (Peníscola, Baix Maestrat)

• En este món hi han hòmens, homenets, homenicos, homeniquecos, cagamandúrries i cadiretes de cagar. (Alcoi)

___________________________________________________________

Bé, és hora de plegar! Ja he fet prou el cagabandúrries per avui!